Estic preocupat. Em diuen que aquesta entrevista d'aquí a uns anys la podrà fer un robot...

Segur que sí. I que en determinades circumstàncies es farà, i fins i tot podria tenir sentit per al lector. Però no es preocupi massa, perquè no serà el mateix, una entrevista de robot no tindrà la mateixa substància. També faran guions o prepararan judicis. Però no tot el que ens permetrà la tecnologia ho voldrem fer amb la tecnologia. Perquè hi ha coses que ens agrada fer d'una altra manera, amb una sèrie de matisos que només pot aportar l'acció humana. Sempre hi ha coses vinculades a un nivell de consciència exclusivament humà que preferirem que les continuïn fent les persones.

Kasparov va guanyar a l'ordinador per la seva malícia, però l'ordinador en va aprendre i li va tornar el cop...

Sí, i amb la intel·ligència artificial aquesta capacitat és molt més gran. Les màquines ens guanyen en capacitat d'aprendre. I també estan aprenent a prendre decisions. Si no, no seria impossible la computació visual en la que es basa el cotxe autònom. Però les persones també aprenem, d'una altra manera, i són aprenentatges diferents. Tendim a sobrevalorar la capacitat de les màquines i menystenim la de les persones. La gestió de la complexitat, per exemple, és un camp en què els humans ens movem millor. Hem de ser optimistes.

Farem equip, doncs?

Aquest és el paradigma dels propers anys. Hi haurà coses que faran millor les màquines i les persones donarem més sentit a la síntesi. I no els voldrem deixar la capacitat de prendre algunes decisions. Però caldran esforços, per adaptar-nos al nou equilibri. Sí és cert que es redistribuiran les càrregues de treball, i això pot deixar al marge algunes persones, que s'hauran de reinventar en activitats en les que les màquines no poden ser tan resolutives. En tot cas, no crec que es destrueixin el 60% dels llocs de treball, com asseguren els plantejaments més apocalíptics.

Com podem evitar que una màquina ens prengui el lloc?

La clau és l'anàlisi. Ens recolzarem amb les màquines, però la visió, els valors, els matisos... seran factors humans. Canviaran els perfils professionals, però no desapareixeran. La clau serà l'esforç d'adaptació, els que no el facin tindran més dificultats.

Un entrenador de bàsquet deia que l'estadística era com el biquini: deixa veure-ho gairebé tot, excepte allò més important. És aquesta la reserva índia que ens quedarà als humans en l'era del big data?

Efectivament. El big data ens aporta correlacions que moltes vegades no són òbvies, però altres vegades som nosaltres els que les podem establir gràcies a la nostra experiència i intuïció. Les dades ens oferiran solucions, segur, però moltes vegades triarem al marge de les dades. I això serà el factor diferencial, perquè la tecnologia la tindrà tothom, però no tothom tindrà persones que sàpiguen usar-la adequadament.

Què més ha de guiar les organitzacions en aquest canvi de paradigma?

La centralitat del client. Sens dubte. Tecnologia i persones alineades, però enfocades a les necessitats del client. Les que coneix i les que no, les que no sap expressar, que és on una organització s'ha d'anticipar. En un món de disrupcions cal tenir punteria: posar al mercat allò que els clients necessiten o desitgen, potser sense saber-ho.

Clients al centre, les persones marcant la diferència... Tot plegat, molt antropocèntric en una era que definim com a eminentment tecnològica.

De fet, el paradigma actual té moltes ressonàncies del Renaixement, de l'Humanisme, que va ser una època de grans somnis tecnològics, com els de Leonardo o Galileu, però sempre amb l'home ocupant el centre del coneixement, els seus reptes i les seves conquestes. Ara tornem a estar en una etapa de reivindicació d'allò humà.

Al Renaixement va haver-hi molt progrés tecnològic i humanístic, però també moltes resistències. Diria que ara també en tenim algunes d'importants...

Absolutament. Especialment, les que tenen a veure amb la redistribució de la riquesa. La tecnologia no és neutra: moltes vegades enriqueix uns pocs i empobreix la gran majoria. Però si volem tenir societats equilibrades hem d'intentar que l'impacte de la tecnologia sigui equilibrat. Aquestes resistències són una constant al llarg de la història, també van ser molt intenses durant la revolució industrial. Però se superen reconfigurant-nos com a societat i com a persones.

Diuen que la innovació depèn de tenir mirades alternatives. Els actuals sistemes productiu i educatiu les afavoreixen?

És obvi que no massa. Però les empreses s'adonen cada cop més que sense un tipus d'experiències diferents, iniciatives fora de les seves rutines, és difícil que surtin coses realment noves. Els experts resolen problemes i aprofundeixen en el coneixement ja traçat. Però la innovació es basa en construir solucions laterals, que trenquen amb les connexions més òbvies. L'open innovation és una de les respostes, buscar la inspiració en mirades diferents. No és fàcil, ni a l'escola ni a les empreses, però és obvi que s'està prenent consciència que aquestes mirades noves tenen un gran valor.

La transformació digital és una voràgine amb molts pals de cec a l'hora de redefinir el model de negoci. Com podem destriar el gra de la palla?

Com sempre que ha irromput una nova tecnologia, es tendeix a pensar que allò que es nou s'ho menjarà tot. Ha passat amb les televisions 3D, que s'han deixat de fabricar. I amb moltes coses més. Un exemple: fantasejavem amb el dia que podríem veure els partits de futbol pel mòbil. Ja és possible, però no ho fem. Amb l'IoT acabarem trobant l'equilibri i sabent què ens aporta valor i què no. És un procés d'aprenentatge que ens permetrà deixar de banda el ciber-exhibicionisme. Moltes coses canviaran, però no tot ha de ser big data ni IoT.