Els mesos vinents seran difícils per a la majoria de persones. Difícils en el sentit que ens tocarà viure situacions i circumstàncies molt diferents de les que havíem imaginat en els brindis i bons propòsits de cap d'any.
I també seran difícils per a la majoria d'empreses, pimes i autònoms. Difícils en el sentit que haurem de fer front a escenaris i casuístiques molt diferents de les que havíem previst en els plans estratègics i pressupostos aprovats a finals d'any.

La pandèmia de la covid-19 se'ns ha enganxat des del març a l'ànima i al "pèrdues i guanys", i d'aleshores ençà tot ha canviat. I d'una manera o altra, amb més o menys mesura, per a tots. Amb l'agreujant de no saber fins quan, ja que ara com ara es fa impossible predir l'evolució i l'abast de les conseqüències. Fantasiejar amb la bola de vidre és tan perillós com superb.

En aquest context, en què la incertesa i la vulnerabilitat esdevenen l'autèntica "nova normalitat", ens calen veus serenes que construeixin relats possibilistes que ni sobreactuïn superlativament tragèdies amb teories catastròfiques, ni banalitzin la complexa realitat amb explicacions naïf i finals edulcorats amb positivisme voluntariós. Ni és la fi del món, ni és una anècdota passatgera. És una crisi profunda i de gran abast que ens interpel·la com a individus i com a societat. És una situació excepcional que està provocant canvis estructurals. Menystenir-ho és indecent. Exagerar-ho és pervers.

Per tant, conscients i connectats amb el que passa i amb el que ens passa, tenim la responsabilitat ètica de liderar l'esperança. De no quedar-nos de braços plegats, veient com el futur se'ns fa fonedís a les mans. No podem posar tota la responsabilitat en l'administració i en els governs, de la mateixa manera que no podem deixar d'estar amatents i ser crítics i exigents amb la gestió dels recursos públics. Com a ciutadans hem de ser militants de l'esperança del benestar social.

No podem demanar a les nostres empreses i organitzacions que tinguin totes les contingències previstes i que les decisions siguin sempre encertades, de la mateixa manera que no podem renunciar als nostres drets ni desentendre'ns de les nostres obligacions. Com a professionals hem de ser militants de l'esperança de la justícia social. No podem estar esperant que algú altre faci alguna cosa per salvar-nos, de la mateixa manera que no podem impregnar-nos del pensament màgic que tot depèn de nosaltres. Com a persones hem de ser militants de l'esperança de l'humanisme social

Tenim un compromís com a subjectes. Un compromís de desenvolupament amb nosaltres mateixos, un compromís de contribució amb la col·lectivitat i un compromís de convivència amb el planeta. En definitiva, tenim un compromís amb el futur. I ara, més que mai, és moment de ser-hi lleials, abanderant l'esperança.

Una esperança realista i agosarada, humil i agraïda, humanista i ecològica, que ens obre a noves possibilitats i ens ofereix noves alternatives. Una esperança que ens convida a canviar els paradigmes i a confrontar els valors que ens han dut fins aquí. El vell món està en "coronacrisi". L'esperança és l'únic antídot. És moment, doncs, de liderar l'esperança.