Sempre hem vist els competidors com aquells enemics que lluiten al mercat per guanyar la confiança dels nostres clients. O venen ells o venem nosaltres. Es converteixen en una amenaça per a la nostra organització, i generen un sentiment de rebuig i de competitivitat que pot arribar en molts moments a ser malaltís. Secretismes, hermetisme, joc brut... Diverses poden ser les conductes que ens activen aquesta sensació de por i proteccionisme cap a allò que és nostre i només nostre.

Compartim els mateixos objectius i entenem en molts casos que un guanya perquè l'altre perd o un perd perquè l'altre guanya.

Ampliar aquest horitzó mental i no veure fantasmes a cada cantonada és un valor molt preuat en el management actual. Aquells professionals que tenen l'altura de mires i que van per la vida amb les llargues posades veuen oportunitats on d'altres només fan que veure-hi calamitats.

Igual que d'aquesta pandèmia no en sortirem sols, aquesta lliçó ja la tenim molt apresa, i hi ha exemples clars que així ens ho evidencien; de la crisi econòmica, tampoc. Teixir aliances on d'altres hi veuen amenaces és una estratègia enfocada en guanyar-guanyar que ens porta a una situació d'empoderament molt interessant i necessària per als temps que ens ha tocat viure.

Necessitem solucions creatives per moments complexos. Fer pinya per no fer llenya i per avançar i veure el mercat com un niu d'oportunitats que si anem amb bona companyia pot compensar-nos amb resultats interessants.
A finals dels anys 90 va aparèixer la paraula "coopetir" entesa com la col·laboració oportunista i interessada entre diferents agents econòmics que a més són competidors. És la fusió de la paraula competir i cooperar. Ens aliem amb l'enemic per ser més forts i tenir més múscul per poder afrontar reptes que per a nosaltres sols seríem incapaços d'abordar o, en cas de fer-ho, podrien posar-nos en una situació d'extrema delicadesa. En tenim molts exemples; s'uneixen dues empreses competidores de forma temporal per crear-ne una de nova per poder fer front a un projecte més gros (UTE); s'uneixen dos partits polítics de colors diferents per assolir un objectiu superior; s'uneixen dues empreses per comprar a origen a millors preus, o fins i tot s'uneixen laboratoris farmacèutics competidors per tenir la capacitat d'iniciar projectes d'investigació per cercar una vacuna que protegeixi a tota la població d'una pandèmia mundial.

Un dels factors clau que fa que aquesta pràctica tingui cada vegada més sentit és la minimització de riscos. Si comparteixo reptes també minimitzo riscos. Em permet fer front a grans desafiaments que sol em serien altament dificultosos. Evidentment també demana un grau de generositat i de solidaritat, ja que al compartir riscos també m'implica compartir els possibles beneficis. Adoptar aquesta solució creativa en moments de complexitat em fa entendre que junts sempre som més forts i permet canviar cercles viciosos que normalment no ens porten a bon port, per cercles virtuosos que permeten crear valor en un mercat cada vegada més ferotge.

Col·laborar, cooperar, compartir, fer xarxa i buscar aliances ha de ser part d'un nou ADN empresarial que ens ha de permetre superar moments de dificultat i encarar el futur amb les màximes garanties.

Expulsem falsos fantasmes del nostre pensament i intentem veure aliats on d'altres hi veuen enemics.
La inversió és arriscada, però segurament valdrà la pena.