L'emergència climàtica ens interpel·la a tots, tant a nivell individual com col·lectiu. Davant aquesta evidència hi ha persones que tanquen el debat amb un simple "la tecnologia ja sabrà trobar la solució, quan calgui i sigui el moment". I es queden tan tranquil·les com si la cosa no anés amb elles. Aquesta resposta, més a prop del pensament màgic que de la lògica racional, em sembla d'una frivolitat que costa d'entendre. Parlen de la tecnologia com si fos una mena d'ens intel·ligent, amb vida pròpia, que vetlla pel nostre benestar. I ho fan amb la devoció pròpia dels conversos a una nova deïtat, des de la necessitat ancestral de creure. Són els tecno-optimistes.

La tecnologia no "sabrà trobar la solució" ni resoldrà res, per si sola. La tecnologia la fan les persones (amb ideologia), les empreses (amb interessos) i els governs (amb ideologia i interessos) que miren de controlar-la amb marcs legislatius. Per tant, fer front a l'emergència climàtica és una qüestió ideològica i d'interessos, no de tecnologia.

"Quan calgui" és ara. "El moment" és ara. Persones, empreses i governs tendeixen, tendim, a procrastinar. Ens fa mandra i por mirar als ulls de l'emergència climàtica. Intuïm que cal prendre decisions amb conseqüències que poden posar en perill els nostres assoliments i privilegis. Les servituds del curt termini ens tenen massa atrapats. No estem disposats ni preparats per assumir costos. Ens van dir, i ens va agradar creure-ho, que els beneficis serien infinits. Per tant, fer front a l'emergència climàtica és una qüestió de prioritats, no de tecnologia.

En la base de la línia argumental dels tecno-optimistes hi ha una voluntat, conscient o inconscient, de no assumir la pròpia responsabilitat en l'emergència climàtica i una necessitat de delegar les mesures per mitigar-la. Com que "la tecnologia ja ho resoldrà" jo puc seguir immers en la meva bombolla de confort, sense massa canvis en els meus hàbits insostenibles. Ja fem petites accions voluntarioses, com ara el reciclatge domèstic o algunes compres de consum ben intencionades. Però estem parlant d'emergència, i per tant de respostes radicals davant de reptes descomunals.

Cal no confondre la confiança en la tecnologia amb la fe en les solucions tecnològiques. La confiança obre possibilitats, la fe genera servilisme. Cal no amagar-se en la tecnologia com a excusa per demorar decisions valentes en el nostre dia a dia. Com a subjectes particulars, tenim una responsabilitat individual que es concreta en accions d'impacte real, petit però potencialment escalable per contagi de masses crítiques, a partir de les nostres decisions. Bàsicament de consum i de participació cívica i política.

En totes i cadascuna de les nostres decisions de compra hauríem de plantejar-nos quina és la petjada ecològica que estem generant i si el benefici individual a curt termini compensa el cost mediambiental a mig/llarg termini. En totes i cadascuna de les nostres decisions cíviques i polítiques hauríem de plantejar-nos quin és l'efecte de la nostra participació, per acció o per omissió, sobre l'emergència climàtica. Aquesta és la nostra responsabilitat com a ciutadans. Exercir-la depèn de nosaltres, no de la tecnologia. No ens deixem endur pels cants de sirena dels tecno-optimistes i passem a l'acció. Mentre la ciència va fent la seva feina, fem nosaltres la nostra i militem de forma activa i compromesa en la mitigació de l'emergència climàtica.