Les inèrcies acostumen a ser males companyes de viatge en l'àmbit empresarial. S'enquisten en les organitzacions i penetren en els seus fonaments fent-les previsibles en els comportaments i rígides en la seva flexibilitat. Fan el que sempre han fet (independentment que sigui el més correcte) i no fan allò que no han fet mai. El qui dia passa, any empeny de tota la vida.

Són comportaments legítims i relativament còmodes que fins i tot poden tenir sentit, i donar-nos bons resultats, davant d'entorns estables i poc canviants. Quantes vagades no hem sentit "si una cosa funciona, no la toquis" o "si sempre ho hem fet així perquè ara ho hem de canviar". Una zona de confort que ens permet anar fent camí intentant cercar una rendibilitat acceptable.

Què passa, però, quan hi ha sotracs en l'entorn? què passa quan al mercat que sempre hem tingut sota control li trontollen les bases i allò que abans era evident ara és incert? És aquí on entrem en crisi, és aquí on el nerviosisme s'apodera de nosaltres i pot jugar-nos alguna mala passada.

Hem sentit moltes vegades en boca dels economistes que l'economia són cicles. Fases en les quals hi ha certa tranquil·litat en l'entorn i aquesta segueix un patró estable, i fases en les quals els indicadors econòmics s'alteren i generen situacions imprevisibles. Res és per sempre en el món empresarial.

Poc podem fer com a individus per evitar, o si més no minimitzar, aquestes situacions. La majoria de símptomes són macroeconòmics i no depenen de nosaltres. En som uns actors secundaris que en patim les conseqüències en primera persona però que no tenim la capacitat per modificar-la. 

El que si que depèn de nosaltres és la manera com fem front a aquesta situació i com ens anticipem en les nostres organitzacions per tal de patir les menors conseqüències. És això el que podem fer i el que està a les nostres mans. Si analitzem aquelles organitzacions que tenen la capacitat per surfejar de forma més o menys eficient aquestes situacions, veurem que hi ha uns trets comuns a totes elles i que defineixen els seus gestors. 

El primer és l'estat d'alerta. Tenir sempre les antenes posades i disposar d'indicadors que ens poden donar pistes de possibles canvis en el sector. No estar abduïts per la nostra empresa i els nostres problemes, aixecar el cap i veure què està passant en el nostre entorn. Deixar de mirar-nos el nostre melic per començar a observar el melic dels altres.

El segon és l'anticipació. Prendre les decisions oportunes en el moment oportú. No deixar passar les coses pensant que tot tornarà de forma automàtica a la seva situació inicial. És en aquests moments quan hem de ser intervencionistes. Hem d'actuar i decidir. Si el que estem fent no ens dona els resultats que esperem, doncs no ens queda més opció que canviar. Prendre les decisions massa tard moltes vegades és el mateix que no prendre-les.

L´últim factor i conseqüència dels anteriors és l'assumpció de riscos. No disposar de totes les respostes fa que el risc sigui un element més en el sistema però no justifica en cap cas l'immobilisme. Cal arriscar-se per modificar les coses i canviar les inèrcies, assumint que aquestes decisions sempre són difícils i acostumen a tenir conseqüències.

No podem anar amb el pilot automàtic posat. Necessitem ara més que mai agafar de forma ferma les regnes de les nostres empreses i pilotar-les de manera contundent per tal d'anar esquivant totes aquelles pedres que trobem i trobarem en el camí. Tots els indicadors econòmics ens vaticinen turbulències i haurem d'estar preparats per afrontar-les. Venen temps difícils. Tinguem clar, però, que la inèrcia pot no ser la nostra millor companya de viatge.