El passat dia 27 va tenir lloc la XXI Jornada Gresol, i aquestes són les meves notes i reflexions del contingut d'aquestes, que vull compartir amb les famílies empresàries que no varen poder assistir-hi.
"Cada any té el seu parany", quan no Lehman Brothers és el Brexit, la Covid, la logística o Ucraïna. Sempre passen coses, la situació de crisi és el normal. Cal utilitzar una de les cartes del repòquer d'asos: allunyar-se dels catastrofistes; veure el got mig ble, tocant de peus a terra.
Josep Soler, del Institut d'Estudis Financers, va dir que hi ha consens en desacceleració, inflació (que baixarà l'any 2023), empobriment, enduriment condicions monetàries i incertesa ucraïnesa. El nostre cicle va endarrerit respecte a la resta del nostre entorn. La Covid va donar peu a un excés de liquiditat i a colls d'ampolla (agreujats per la guerra); això ha generat inflació que es combat amb increment dels tipus d'interès i disminució de la liquiditat, el que dona lloc a una reducció de l'activitat econòmica; que no està clar quan intensa ni duradora serà. La situació va per sectors, no és el mateix el turístic que el ceràmic. Un dels grans riscos és el cercle viciós d'inflicció. L'actitud dels sindicats és poc combativa pel color del govern, i a canvi s'utilitza als empresaris com cap de turc al que carregar les culpes del que va malament..
Hi ha pocs indicadors de brots verds, però convé pensar que passaria si... acabes la guerra,.... si els fons europeus estiguessin ben usats .... si la inflació baixa de forma radical, ... si el turisme es manté.... si hi ha una des-globalització i relocalització que incrementa la indústria local; en definitiva, si la recessió és inferior a la prevista. Té en Pedro Sánchez un optimisme zapateril?
Es presta poca atenció a l'estancament de la productivitat, i per millorar-la calen reformes. També s'ha d'incentivar la cultura empresarial i emprenedora, hi ha una excessiva aversió al risc (el 55% de l'estalvi financer està en dipòsits).
En Xavier, de la família empresària Pont (els de Borges), va plantejar preguntes sense resposta: està realment canviant el capitalisme o fa com a Lampedusa (que tot canvií perquè res canviï)? Quina és la urgència del canvi climàtic?, en Miquel Agustí Torres ha de prendre pastilles, perquè li fa perdre la son. Va explicar el seu projecte "Ship 2B Ventures" a la recerca de rendibilitat amb impacte social. Els problemes de la humanitat els solucionaran les empreses, no els governs, però moltes accions de RSC (responsabilitat social corporativa) són "green-washing" (accions d'imatge). S'ha d'analitzar quin és el ADN del negoci (i de la família propietària en el seu cas). La transició pot tenir costos i sacrificis de rendibilitat; però el més difícil pot ser el canvi de cervell (desaprendre). Està el consumidor disposat a pagar més?
En Genis Roca va reflexionar sobre el procés de digitalització, que va començar als 80, amb els primers PCs, i al que encara li queden més de 30 anys. Es tracta d'una eina per ajudar a augmentar vendes o reduir costos, no d'un objectiu en si mateix. Aquesta permeten gestionar amb dades, en lloc d'opinions; reconeix veure programes de boxa i sexe menys gent de la que ho fa. No es pot fer front a la digitalització amb plans d'acció a dos anys vista, han de ser estratègics a quinze o vint. Facebook està passat de moda. El repte no és gestionar big data (molta informació) si no fast data, és a dir, la capacitat d'utilitzar les dades per prendre dacions encertades amb rapidesa. Va dir que si la competitivitat d'un negoci depèn de la digitalització, llavors és clau: la dimensió (escalabilitat), velocitat, confiança (la donen les marques) i la disrupció (la millora contínua no és suficient). A la societat industrial els sindicats varen plantejar el conflicte que va portar a un nou contracte social al voltant del treball. Qui el determinarà al voltant de les dades? Les dades són el petroli d'avui: pot fer de combustible, i pot contaminar. Qui és el propietari de les dades d'un diabètic? El pacient, el metge, el laboratori...? Ningú acceptaria rebre correspondència física oberta, i al món virtual és l'habitual.
En relació al tema energètic, els ponents varen dir que el creixent problema del canvi climàtic (augment de temperatura, sequera, incendis, riuades...) requereix actuació global ràpida i coordinada. S'ha de prestar atenció a les fonts alternatives de generació i a l'eficiència energètica. El desplegament de renovables a Catalunya és vergonyós i la fa totalment dependent. L'hidrogen verd pot ser una oportunitat per la reconversió de la petroquímica tarraconense. D'inelasticitat de la demanda energètica ha fet que els costos hagin passat del 4% del PIB l'any 2019 al 12% el 2022, posant contra les cordes a més d'una empresa. Però també és una oportunitat per la reconversió energètica. Els subsidis a l'energia fòssil són un error, igual que dir que el gas natural és net. En cap escenari posar plaques solars serà un error, es poden utilitzar per crear ombra; ja s'està fent a les vinyes. S'ha de pensar en les conseqüències futures de les decisions presents. En energia s'ha de prestar atenció a tres qüestions: garantia de subministrament (en quantitat i qualitat), preu competitiu i sostenibilitat; moltes coses només es valoren quan fallen. Moltes empreses no són conscients d'amb qui contracten l'energia, i els contractes són intel·ligibles. El problema no és només el preu de l'energia, sinó també la seva alta volatilitat; que impedeix fer previsions més enllà de què la mitja serà alta.
El ministre Escriba va demostrar tenir una bona experiència tècnica i expositiva. Va posar als països escandinaus com a model d'equilibri entre eficiència econòmica i equitat. No cal que patim per la sostenibilitat de les pensions; i el manteniment del seu poder adquisitiu no és incompatible amb la lluita contra l'atur juvenil. L'alta taxa d'atur és deguda al desajust entre la demanda i oferta de treball, com per exemple al cas dels camioners. És més preocupant el de majors de 55 que el de joves; a aquests cal donar-los formació, habitatge social i facilitar la conciliació familiar. A Espanya hi ha vuit-cents mil irregulars amb una antiguitat mitjana de sis anys. Som el país d'Europa en el que les empreses menys inverteixen en formació, a causa de la temporalitat. La reforma laboral ha fet augmentar el percentatge d'indefinits fins al 85% (74% abans de la pandèmia). No es coneix suficient la llei 14/2013 per permisos de treball exprés per a feines qualificades.
En conclusió, un any més va valdre la pena assistir-hi, i lamento no haver-lo pogut fer a les sessions de la tarda.