Una sentència del Jutjat de Primera Instància número 2 de Tarragona ha condemnat al Banco Santander a tornar 300.000 euros a una empresa de la nostra demarcació, client del nostre despatx, per les accions subordinades que el desaparegut Banco Popular li va col·locar arran la crisi immobiliària aprofitant la necessitat de crèdit que moltes empreses tenien en aquell context. La decisió judicial, pionera en determinats aspectes, obliga el Banco Santander a fer-se càrrec de les males praxis del Popular, una entitat de la que es va quedar els seus actius però que, amb sentències com aquesta, se li requereix que faci front també als seus passius.

Les darreres sentències favorables obren una escletxa molt raonable perquè els afectats per aquesta mala praxi bancària recuperin els seus diners

L'essència argumental de la sentència és un clàssic dels abusos bancaris: l'entitat bancària no va informar adequadament dels riscos que suposava l'adquisició d'un producte com les accions subordinades. Una jugada que, a més, els bancs feien en un context molt pervers, ja que col·locaven aquests productes financers de dubtosa rendibilitat quan empreses com el nostre client acudien als bancs a intentar obrir l'aixeta del crèdit, llavors molt tancada, davant els problemes de liquiditat generals d'aquell moment. Una situació de quid pro quo que els bancs explotaven: si vols diners, compra'm aquest producte tòxic que necessito vendre.

El canvi de paradigma contradiu una sentència europea que justificava que els bancs no informessin amb claredat els seus clients sobre els productes financers que els col·locaven

La sentència, com altres que darrerament van en el mateix sentit, representa un canvi de paradigma perquè contradiu una decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 5 de maig de 2022, en la que Europa semblava avalar el costum bancari d'amagar informació als seus accionistes i bonistes sobre la situació real de l'entitat. Una praxi que en casos com el del Popular, que va acabar fent fallida, acabava provocant la pèrdua total de la inversió per a uns particulars als que, parlant clar, se'ls estafava. Decisions judicials com aquesta reivindiquen que en aquestes operacions els bancs han d'informar adequadament als seus inversors, amb transparència, claredat i precisió, perquè siguin conscients dels riscos que té el producte financer que estan adquirint.

Al voltant de 2011, moltes empreses acudien als bancs a demanar crèdit i els col·locaven accions subordinades amagant-los la mala situació del banc

Aquesta tendència judicial obre una escletxa per als afectats per operacions similars, molt habituals al voltant de l'any 2011. I ho és, perquè els terminis per presentar reclamacions escara estan oberts, ja que la fallida del Banco Popular va ser al 2017 i el Codi Civil català estableix una prescripció de 10 anys. És el moment de fer-ho, sobretot perquè, com dèiem, el paradigma ha canviat. Després que, després de l'esmentada sentència europea de 5 de maig de 2022 que va provocar un seguit de desestimacions de les demandes de nul·litat, ara es poden atacar aquests abusos, no per la via de la nul·litat, perquè el termini de prescripció de 4 anys ja s'ha exhaurit, sinó per danys i perjudicis.

El Codi Civil català fixa una prescripció de 10 anys, que comptats a partir de la fallida del Popular encara deixa marge per a noves reclamacions

I això perquè concorren un seguit d'elements: hi ha hagut una conducta dolosa del Popular en vendre productes sense informar degudament dels riscos; hi ha hagut un dany objectiu consumat amb la fallida de l'entitat l'any 2017; i hi ha hagut un nexe causal entre les dues circumstàncies. Aquest esquema, com està demostrant la jurisprudència, convida a l'optimisme a uns afectats per una mala praxi que convertia un préstec a un particular o empresa en una inversió gairebé forçosa en un producte de recorregut incert amb una entitat que amagava la seva situació real. A uns afectats per, en definitiva, un frau de llei.