Si alguna cosa ens ha ensenyat la política, és que cada vegada veiem menys majories absolutes. Són poques les forces que tenen el suport majoritari per part dels ciutadans. El vot es fragmenta en diferents partits polítics que ofereixen un programa que pretén seduir un electorat cada vegada més desgastat. Ja no tot és blanc o negre, ja no tot és dreta o esquerra. Resulta que si mirem a la dreta hi podem veure ja diferents tipus de dretes i si mirem a l'esquerra també.

Aquesta fragmentació obliga al pacte, a l'entesa, a la negociació i a arribar a acords i consensos per tal de poder formar majories que tinguin capacitat de governar. No governa el que més vots obté sinó el que té la capacitat d'arribar a majors consensos.

Hi ha excepcions de majories absolutes. Acostumen a ser partits molt personalistes en els quals la força del líder s'imposa per damunt de la disciplina del partit. La gent no vota el partit i el seu programa, la gent vota una persona. Difícilment coneixem les persones que l'acompanyen ja que tots els focus i tots els protagonismes giren entorn d'una sola persona. Cada vegada és menys habitual, però encara existeix.

Aquesta radiografia de la política actual és un reflex plausible de la societat i, evidentment també, de les organitzacions. La capacitat d'arribar a consensos i a pactes és clau per poder liderar en situacions de certa complexitat. Ja no està de moda aquell lideratge autoritari ( tot i que encara existeix) on les ordres queien d'una jerarquia vertical i la gent només havia d'obeir. Saber escoltar les diferents visions, saber extreure el màxim potencial de l'equip i aprendre a gestionar aquest equilibri és el que crea riquesa a les empreses i el que en molts casos els dona sentit. Hem d'aprendre a conviure amb la diversitat i la diferència, entendre que en els matisos moltes vegades hi ha les bones idees i sobretot tenir la capacitat d'escoltar i no creure's que tenim totes les respostes. Això ja no va de saber-se aquestes respostes, en molts casos la gestió i el management consisteixen en tenir la capacitat de formular-se noves preguntes. Ja ho deia Jorge Wagensberg ( professor, investigador i escriptor creador del CosmoCaixa), "canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució".

El blanc i el negre ja s'han tornat massa radicals, existeix tota una paleta de grisos que tenen una gran capacitat d'aportar valor, i saber-los integrar és avui un art amb clara tendència a l'alça. Per arribar a aquests difícils equilibris és necessari disposar d'una gran dosi de generositat. Envoltar-se de gent més preparada i amb més talent del que un pot tenir i saber cohesionar aquests perfils per tal de crear una suma geomètrica on el tot és sempre superior a la suma de les parts és una estratègia guanyadora. Hem de construir un bon equip i tenir la capacitat d'exercir un lideratge potenciador per tal de posar les millors virtuts de cada individu al servei del col·lectiu.

Si tornem a la política, venen dies difícils durant els quals veurem que els egoismes i les estratègies de partit anteposen els interessos personals per damunt dels interessos de la societat. Evidenciarem el pitjor de les persones. Egoismes i egocentrismes encaminats a defensar un status quo que ningú està disposat a perdre. Res molt diferent del que trobem, a vegades, en algunes organitzacions.

Aquest no és el lideratge que la societat necessita i no és el lideratge que les empreses altament competitives exerceixen.

Veurem què passa, però malauradament no esperem masses sorpreses.