Fa uns dies vaig tenir la sensació, davant d'una determinada dinàmica informativa poc transcendent (esports, per a ser exactes), que la crònica del partit es podia abordar periodísticament des del copiar i enganxar. L'equip objecte de la conversa en la que estava immers havia tornat a perdre i ho havia fet en unes circumstàncies pràcticament idèntiques a les de les (moltes) derrotes anteriors. Per tant, segons la lògica simple però incontestable d'alguns dels companys de tertúlia, no calia escriure massa cosa, amb un copiar i enganxar n'hi havia prou. Potser fins i tot ni això. Si cuides al teu xat GPT amb l'amor que antigament cuidàvem les nostres plantes, és possible que et generi un text que digui el mateix de sempre, però amb matisos sofisticats que provocaran en el lector la sensació que l'anàlisi és original.
Confio en què l'equip en qüestió aixequi el cap (tenen actius per aconseguir-ho). Però els confesso que a l'hora d'escriure un Editorial sobre les demandes de la demarcació de Tarragona al nou executiu central em mena la llei del mínim esforç que proposava el meu amic: si busco als meus arxius, trobaré articles que parlen dels mateixos greuges dels que toca parlar ara, al 2023, després d'una investidura molt turbulenta en la que el reelegit president del Govern espanyol ha necessitat com l'oxigen que respira els vots dels partits catalans (i independentistes, però catalans) amb representació al Congrés dels Diputats.
Siguem possibilistes i aprofitem el sorollós escenari polític actual per colar les nostres necessitats inajornables
La temptació s'esvaeix si posem el focus en aquesta última circumstància de l'aritmètica parlamentària, sempre tan capriciosa. Més enllà de les turbulentes condicions inicials -veurem com acaba- el supervivent Pedro Sánchez haurà de tenir molt en compte les exigències dels partits que, més enllà de la investidura, li han de donar l'estabilitat que necessita per completar el seu mandat. És hora que els diputats tarragonins, disciplinadament integrants a les seves estratègies de partit, es facin valdre.
Temes com la connexió de l'autovia A-27 amb l'autopista, l'Estació Intermodal, el Corredor Mediterrani, el traçat alternatiu per a les mercaderies o l'estació de Bellissens, entre d'altres, que porten dècades esperant ser eliminades d'aquesta llista tan susceptible de copiar i enganxar, es desbloquegin. Siguem possibilistes i pragmàtics i aprofitem el sorollós escenari polític actual per colar les nostres necessitats inajornables. Els meus companys de tertúlia, de perfils polítics tremendament diversos, ho sabran valorar. La resta de tarragonins, independentment de les seves particularitats ideològiques, també. És una qüestió d'interessos territorials, que és el que de vegades costa tenir clar des de les comarques tarragonines.