El 2024 comença amb molts reptes de territori sobre la taula, alguns dels quals, com acostumem a explicar a aquesta columna, no són precisament nous. Però el 2023 el tancàvem també amb notícia esperançadora per l'efecte desllorigador que pot tenir sobre alguns d'aquests nous i vells desafiaments per a les comarques tarragonines: la creació del grup impulsor de l'Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona. Un nou pas endavant d'una iniciativa de l'alcalde de Tarragona i l'alcaldessa de Reus -a la que s'hi van anar afegint més alcaldes- que ara, amb el lideratge de la Diputació de Tarragona i la incorporació de la delegació de la Generalitat i els Consells Comarcals comença a prendre forma.
Si no dotem al nou organisme de competències i recursos naixerà tocat de mort
A aquest número de l'Indicador d'Economia us expliquem que els principals sectors empresarials de les nostres comarques valoren molt positivament la idea. No pot ser d'una altra manera. Que vivim en una realitat metropolitana és indiscutible. I que aquests sectors econòmics necessiten una visió que superi l'àmbit estrictament municipal, també.
És obvi que qüestions la mobilitat, la salut, la gestió dels residus, etc. necessiten d'una planificació d'abast territorial. Però a banda dels serveis als ciutadans, el teixit empresarial fa temps que demana que temes clau com l'energia, l'aigua, les infraestructures viàries i ferroviàries, el talent, la captació d'inversions, entre d'altres, tinguin un enfocament metropolità, en benefici de tots.
Però per fer que tot això sigui possible i que l'Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona no sigui un altre organisme decoratiu (ja sabem que d'aquests ens en sobren) caldrà dotar-la de contingut. I això vol dir competències i recursos. Estem la fase de disseny, però fora bo que no es perdi de vista que sense aquestes dues condicions l'artefacte naixeria tocat de mort. I malauradament ja tenim precedents al territori com per tornar a caure en els mateixos errors. I no ens podem permetre viure instal·lats en el mite de Sísif, aquell que explica la història d'un esclau que cada dia pujava una roca fins a dalt de la muntanya, la deixava caure i, l'endemà, tornava a repetir l'operació.