Si al llarg dels darrers vint anys, en el dia a dia de la meva feina, cada vegada que una persona m'ha dit "no tinc temps" m'hagués donat 1€, avui podria estar confortablement jubilat invertint en una start-up tecnològica de gestió del temps.

Són incomptables les ocasions en què parlant amb perfils professionals de tota mena, independentment del seu rang jeràrquic, un dels principals neguits i motiu de conversa ha estat la dificultat per controlar el temps, la frustració per la falta de temps, l'estrès generat pel temps, la impotència per no tenir temps i un llarg etcètera relacionat amb la fugacitat del temps i amb la sensació de desconfort que genera. Una dialèctica sotmesa a la pressió implacable de la immediatesa a la qual ens sotmet el temps.

Al principi, els comprava el discurs i des de l'empatia intentàvem definir conjuntament diferents estratègies per mirar de posar el temps sota l'esfera del nostre control i així treure'n el màxim rendiment. Una batalla perduda en la immensa majoria dels casos.

Paradoxalment, ha estat justament el pas del temps el que m'ha donat prou perspectiva per entendre'l una mica, o almenys per deixar de barallar-m'hi, i comprendre que el problema no és el temps en si mateix. La dificultat rau en la quantitat de tasques que nosaltres assignem a una unitat determinada de temps. El temps, impertèrrit, m'ha ensenyat que l'única manera de tenir-hi una bona relació, i de no patir-lo, és deixar de passar-li'n la responsabilitat i posar-la en nosaltres. No és un problema del temps, de temps. És una qüestió de decidir a què volem dedicar-lo, i per tant a què no volem dedicar-lo. I especialment de valorar a qui donem aquest poder de decisió.

Decidir com administrem el nostre temps és un exercici d'honestedat radical que va més enllà de les declaracions de bones intencions. Fer una anàlisi exhaustiva, sense trampes al solitari, per analitzar a què dediquem el temps ens donarà una informació nítida, i potser sorprenent o fins i tot inquietant, de quines són les nostres prioritats reals. Certament, unes prioritats condicionades per diferents servituds que ens hem anat creant, i que són responsabilitat nostra i no pas del temps.

Ens hem "venut" el temps, que és l'actiu més important que tenim, a canvi de diners, de prestigi, de reconeixement, d'inclusió, de pertinença, d'afecte, de saber-nos útils, de sentir-nos bé, d'ocupar un lloc, de tenir un espai... En alguns casos, haurà estat una bona inversió. En d'altres, no tant; i encara en molts d'altres, una transacció ruïnosa. Potser en alguna ocasió hem caigut a la trampa de demanar una hipoteca per "comprar" més temps del que teníem i d'assumir-ne uns interessos. O de fer una ampliació de capital i de demanar a algú que ens cedís una part del seu temps mentre perdíem sobirania. Una il·lusió o un autoengany que, ben segur, no ha funcionat. El temps és intransferible. Inalienable. Indissociable de cada persona.

Especular amb el temps és un negoci amb rendibilitat zero. No podem guanyar temps ni perdre'n, ni comprar-ne ni vendre'n. Només podem decidir a què el dediquem. I a qui el dediquem. Aquesta és la nostra responsabilitat: aprofitar-lo o malbaratar-lo. Ara és l'hora de mirar el temps des d'una aproximació ètica i de sostenibilitat vital, d'assumir que el cost d'oportunitat és alt i de decidir d'omplir-lo de sentit o de deixar-lo passar de llarg. Sempre ens quedarà l'excusa de dir "no tinc temps".