El model polític anglosaxó es basa, com el nostre, en els partits. Però anant més al detall hi ha una petita gran diferència: les seves llistes electorals i, després, l'estructura dels seus grups parlamentaris, tenen un caràcter marcadament territorial. Això vol dir que els diputats formen part d'un partit, sí, però es deuen d'una manera molt clara als seus electors territorials, de districte, comtat, parròquia... Això és tremendament efectiu a l'hora de garantir que el polític en qüestió defensa els interessos de la comunitat a la que pertany i que l'ha votat, fins i tot si s'oposen a l'estratègia del seu partit.

El 12 de maig hi ha Eleccions al Parlament de Catalunya. No tenim una llei electoral pròpia -un meló que algun dia s'haurà d'obrir-, però fora bo que, tot i que no haguem implantat aquest sistema anglosaxó que posa el territori en el centre, els polítics que es presenten per les comarques de Tarragona i que, per tant, representaran els seus interessos, fora bo que interioritzessin l'enfocament de la política de districte.

Associacions empresarials com Empresaris de Tarragona o ImpulsCatSud intensifiquen aquests dies les seves cartes als Reis per a la propera legislatura. Cartes que contenen alguns temes pendents que fa massa anys que esperem i alguns altres de nous que podrien ser claus en el rellançament de l'economia tarragonina. Algunes de les propostes són: Hard Rock (enfocat al sector MICE), la Vall de l'Hidrogen, un clúster sobre el vehicle elèctric al voltant de la futura fàbrica dels coreans de Lotte Energy Materials a Mont-roig i, en l'àmbit de la governança, la creació de l'Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona i d'un consorci o agència que impulsi el desenvolupament econòmic.

Veurem com queda el panorama després de la cita amb les urnes. Costa fer prediccions, però una possibilitat és que en surti un govern de coalició amb estranys aliats (o no tan estranys, si mirem més enllà). Un govern d'aquells que es pacten en base a una llista d'objectius tangibles, més que no pas a unes aspiracions utòpiques. Cadascú amb les seves prioritats, però no seria dolent que fos així. I representaria una gran oportunitat per a que els nostres diputats, els tarragonins, fessin aquesta política de districte per incorporar a l'agenda de govern aquestes necessitats de les nostres comarques. Que no ens torni a passar que qui més parla de projectes del nostre territori al Parlament de Catalunya -o com a mínim la que més soroll fa- sigui la valenciano-barcelonina Jessica Albiach. I no precisament per impulsar un d'aquests projectes, sinó per frenar-lo.