Un fantasma recorre Europa i aquest cop no és, precisament, el comunisme. L'amenaça, més real que fantasmagòrica, és el risc a que el nostre model de prosperitat el superin altres potències. Un model que inclou moltes coses, però que té en l'estat del benestar i la regulació dues de les seves senyes d'identitat. I hem d'acceptar que això pot ser un hàndicap per a la nostra competitivitat, especialment davant rivals que fan justament el contrari.
Un bon amic, que excel·leix en el departament comercial d'una molt internacionalitzada empresa de matriu catalana, m'explica que, malgrat tot, la marca Europa segueix venent. I ho fa, justament perquè els clients que té a Àsia, Llatinoamèrica o, fins i tot, als Estats Units, identifiquen el seu producte europeu amb el valor. I això no passa per casualitat, encara representem això.
És evident que no tots els sectors són iguals i no tots tenen la mateixa sort de ser apreciats com el que ven el meu amic (d'un alt component d'innovació tecnològica). Però també ho és que l'única manera en la que podem competir des d'aquí serà insistint en aquest concepte: el valor. Històricament s'ha dit que la solució als problemes d'Europa és... més Europa. Doncs això: Make Europe Great Again. Sense complexos. I que no sigui per la via del proteccionisme ni les fal·làcies associades a la versió original de l'eslogan i al seu infame artífex que està a punt de prendre possessió i accentuar l’ofensiva.
Però tornem a Europa. L'esperit de l'Informe Dragh és tornar als nostres orígens, els industrials. Perquè sense això no hi pot haver estat del benestar. Tot i que, per fer-ho, el document de recomanacions del que fou el salvador d'Europa en la crisi financera de 2008 alerta que caldrà injectar molts diners públics. Important dir-ho i important assimilar-ho. Especialment per part d'alguns sectors -no petits- de la classe política i l'opinió pública que viuen d'esquenes a les grans qüestions geoeconòmiques sense ser molt conscients que la seva comoditat està en joc. I que solen reaccionar en contra de qualsevol mesura a favor de la competitivitat empresarial, de la que, i això s'oblida massa vegades, depèn bona part del benestar de tota la societat.
Una oportunitat per invertir aquesta tendència és el Projecte de Llei per la Indústria i l'Autonomia Estratègica que ha presentat aquesta mateixa setmana el Govern. El ministre del ram, Jordi Hereu, ha anunciat que "la política industrial torna i ho fa amb força". Benvinguda sigui. Sobretot si, com assegura l'executiu, ho fa a cavall dels PERTE, que passarien a ser permanents. Altres continguts que s'han avançat no sonen exactament a música celestial. Com pretendre frenar les deslocalitzacions amb l'obligació a tornar ajuts públics o exigir 9 mesos de marge a les empreses que vulguin marxar. Això no va d'obstacles, va d'estímuls.
Aquests dies es compleixen 50 anys de la corba de Laffer, una teoria, esbossada cinc segles abans per l'economista nord-africà Ibn Khaldun, que vincula els tipus impositius i la recaptació. El govern de Ronald Reagan la va aplicar. Amb resultats nefastos. Afinem bé en quins models de política econòmica ens serveixen d'inspiració. L'impuestazo -que provocava la fugida d'inversions de Repsol a Portugal- no és un bon precedent. Però rectificar és de savis.