Si la falta de minerals crítics, estratègics, serà cada cop més un factor limitador en el desenvolupament de tecnologies d'energia neta, la lluita per dominar les fonts de producció serà un element clau a escala planetària. En aquest escenari, apareixerà amb cada cop més força la geopolítica. És a dir, les disputes entre països i economies per situar-se millor en un taulell global on determinats minerals valdran gairebé el seu pes en or, com en el seu dia tenir més petroli, carbó o gas era el més transcendent.
"Un dels factors molt importants i rellevants és la geopolítica, hi ha molt en joc", diu Carles Pozo (URV). No és aquest objecte del seu estudi, ja publicat. La geopolítica serà objecte, però, d'una propera investigació dels mateixos investigadors. "Hi ha interès per tenir el control d'aquests materials, serà crític perquè suposarà un avantatge competitiu important", destaca Pozo.
Un dels problemes afegits en l'actualitat és que els metalls clau estan en mans d'un reduït grup de països. El 75% del liti, del cobalt o de les anomenades terres rares estan controlats per tres principals països productors. En els casos extrems, com el de la República Democràtica del Congo (RDC) i la República Popular de la Xina (RPC), dominen el 70% i el 60% de la producció mundial de cobalt i elements de terres rares, respectivament.
En canvi, són majoria els països que volen transformar la seva producció energètica i electrificar-se més. Sense un desplegament de les renovables a escala global amb un ritme alt, es complica molt el compliment d'objectius de la majoria de països a Europa per mirar de fer front a l'emergència climàtica, per mirar de mantenir la temperatura global per sota del 2 graus respecte els nivells preindustrials i limitar l'augment a 1,5 graus.
S'han fet passos per mirar de reduir la dependència amb alguns materials especialment crítics, com és el cas de la plata. La reducció entre el 40% i el 50% en l'ús de plata i el silici a les cèl·lules solars durant l'última dècada han afavorit la instal·lació de plaques fotovoltaiques.
Per acabar-ho de complicar, la crisi climàtica dificulta també la producció de materials estratègics. Més del 50% de la producció de liti i coure es concentra a zones afectades per la falta d'aigua. Regions productores, com Austràlia, Xina i Àfrica també estan sotmeses a un calor extrem i a inundacions severes.
Els materials estratègics estan considerats ja com el nou or en l'era de la transició energètica. Fent un altre paral·lelisme, es pot comparar amb la lluita per controlar el petroli, el gas o el carbó amb els moviments i aliances per fer-se amb el domini de les grans conques mineres.
La investigació de la URV proposa la col·laboració internacional per satisfer la demanda de materials a temps per tal d'assegurar una transició energètica més sostenible i realista. Un escenari ideal que contrasta amb el que està passant a la realitat i, malauradament, sembla que anirà a més: disputes entre potències per fer-se amb el control de les fonts de mineria, ja sigui directament o a través del control de països tercers.
L'estudi de la URV sorgeix de la voluntat dels investigadors d'analitzar que hi ha darrera de l'incompliment evident de les projeccions fetes en el desplegament de les energies renovables. "Sempre parlem de l'acord de París, de les inversions que s'han de fer en energies netes, però veiem que anem darrera. I en ens preguntem per què, què està passant", recorda Carlos Pozo, investigador del Departament d'Enginyeria Química de la URV. "Hem de desplegar les renovables a un ritme que no hem vist fins ara i la pregunta que ens va sorgir és si serem capaços de fer-ho?".
No són els primers en advertir de la dificultat d'arribar al ritme de desplegament de les renovables. L'Agència Internacional de l'Energia (IEA), davant l'increment del preu de les matèries primeres, va fer-ho. Des del 2010 la quantitat mitjana de minerals necessaris per a una nova unitat de capacitat de generació d'energia verda ha augmentat un 50%.
Un altre informe ('The Role of Critical Minerals in Clean Energy Transitions'), en base també als objectius de l'Acord de París, adverteix que el percentatge de demanda no pararà de créixer en les properes dues dècades. Així, la necessitat de coure i terres rares s'incrementarà en un 40%, entre el 60% i el 70% el níquel i el cobalt o un 90% el liti. Per escalar la velocitat de producció dels materials caldria veure fins a on es pot arribar. També augmentar la manufactura de les tecnologies. "S'hauria de fer a nivells d'escala molt ambiciosos", conclou Pozo.