Recentment ha sigut notícia la venda de l'empresa manresana AUSA (132 milions de facturació i 350 treballadors ), que es formalitzarà aviat, a la multinacional Oshkosh amb la que va començar a col·laborar el 2020. Fundada l'any 1956 per quatre famílies, AUSA havia tingut socis externs en dues ocasions: el fons de capital risc 31 de 1992 a 2002, i la família García del 2015 al 2022. La primera incorporació va significar la professionalització del consell d'administració i l'externalització de la màxima responsabilitat directiva en un no familiar, mantenint-se la segona generació en llocs directius. El conseller delegat és des de 2015 Ramon Carbonell, amb experiència, entre d'altres, en la venda d'empreses de la seva família propietària de COPCISA.

El 7% de les empreses familiars estan analitzant la seva venda (KPMG 2016). Entre les conseqüències que pot tenir la venda, en primer lloc, pot significar un enfortiment de l'empresa ("l'evolució tecnològica ha portat el producte més enllà de la mecànica; els competidors són molt grans i una part dels proveïdors també" comentava un propietari), en segon lloc, un allunyament del territori dels centres de decisió, el que en principi és perjudicial per al territori, i finalment liquiditat per les famílies propietàries, que el temps dirà si ha sigut bo o dolent; entre d'altres.

En l'article publicat a Regió7 el 4/6/23 explicava la història d'aquesta empresa multifamiliar. L'acabava dient que en els Perramon (la família majoritària) "la tercera generació son nou (entre 26 i 33 anys); els germans (4) estan acostumats a consensuar, entre cosins serà més difícil". Maurici, el fundador de la nissaga era partidari de "l'empresa pel que la treballa", potser el fet de cap net ho faci ha sigut un dels motius de venda. Aquesta no incorporació potser ha estat facilitada pel fet que al seu protocol familiar (fet el 1997 i actualitat al 2010) no hi hagués fixada edat màxima de permanència dels 'predecessors en llocs de direcció i govern. A la segona generació li preocupava que els problemes familiars puguin afectar a l'empresa: "la família és com un iceberg, només es veu una part. Al titànic el va enfonsar un iceberg" deien. Aquest pot ser un altre motiu per la venda: evitar conflictes familiars.

Alguns dels socis no tenien al cercle familiar percentatge accionarial suficient per gaudir dels avantatges fiscals d'empresa familiar; i aquestes tenen menys liquiditat que les cotitzades. Altres possibles motius per ser favorables a la venda. També pot ser que es cregui en la profecia de què "la tercera generació enfonsa el negoci familiar"; tantes vegades repetida que es pot convertir en "auto-complerta"; i que per evitar-la pensar que el millor és vendre.

Deixant a part què continuar amb l'empresa familiar és una opció, no una obligació; i que els motius per vendre poden ser molts, alguns ja comentats; és important tenir clar que l'èxit de l'empresa familiar és que l'empresa continuï i que la família sigui feliç; i vendre pot ser una bona decisió si no es poden aconseguir les dues coses en unió.

Una qüestió que es resol quan es ven una empresa familiar és la de si estem davant d'una família empresària o no. Les empreses familiars, qüestions fiscals a part, són aquelles en què una família (o més) té la capacitat de decidir l'estratègia de l'empresa; és l'empresa el que els manté units; més enllà d'ella cada un va per lliure. Quan es ven l'empresa cada un es busca la vida.

En una família empresària hi ha el que es coneix com a affectio societatis: una voluntat d'estar en societat. La majoria de les branques propietàries d'AUSA tenien les seves participacions en una patrimonial, per la qual cosa l'impacte fiscal de la venda a l'IRPF queda esmorteït; i els incentius fiscals per continuar junts a la tercera generació dins de cada branca poden ser importants. Els actius no afectes a activitat empresarial no gaudeixen dels beneficis fiscals de l'empresa familiar; per tant, hauran de reinvertir els diners. Recentment, un client em comentava que rebutjava l'oferta de compra, a molt bon preu, perquè el risc de perdre en nous negocis és elevat i perquè deixar capital financer als descendents pot ser malcriar-los. Faran nous negocis junts totes les branques? Com a excepció o com a norma? El protocol dels Perramon no tenia cap previsió respecte a emprenedoria de la tercera generació, deien que "es debatrà quan passi"; potser ara ha arribat el moment. La fortalesa d'un país no és tant tenir empreses familiars, com famílies empresàries.