Deia Aristòtil que la virtut estava en el terme mig. En les darreres dues dècades estem assistint a un procés en què el sistema bancari espanyol demostra que es poc aristotèlic. Hem passat d'un excés d'operadors, molts d'ells manifestament mal gestionats com va demostrar la crisi immobiliària de 2008, a una excessiva concentració empresarial que representa una amenaça ja bastant real per als usuaris de la banca, és a dir, tota la societat. És evident que aquest procés de reducció d'oferta provoca les pràctiques oligopolístiques que ja noten tant els particulars com les empreses, molt en particular les pimes, per la pèrdua d'oferta de crèdit que aquesta concentració provoca.

L'opa del BBVA al Banc Sabadell -una entitat que no està en dificultats, ans al contrari, com demostra que hagi incrementat en un 50% els seus beneficis en l'últim exercici- és el cop de gràcia a la reducció d'un mercat bancari que, com qualsevol mercat en el que la competència queda molt minimitzada o desapareix, els clients queden en mans de les condicions draconianes que imposen un petit grup d'operadors. Anem cap a aquest escenari, si no hi som ja, com estan començant a notar molts usuaris.

Les patronals de la petita i mitjana empresa estan d'acord. Tant Pimec, la patronal de la petita i mitjana empresa de Catalunya, com la Confederación Nacional de Pymes (Conpymes) han alertat a la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) que l'operació suposaria una seriosa amenaça per a la disponibilitat de crèdit per a les empreses petites, les més necessitades d'aquesta funció social que fa el sector bancari. Concretament, un estudi de Pimec va xifrar en un 8% la caiguda del crèdit a les pimes que provocaria l'absorció del Banc Sabadell (54.000 milions d'euros), precisament una entitat que havia fet bandera del seu suport a les empreses més petites. A banda de la reducció en els llocs de treball que també generaria, tal com ja s'ha vist en fusions anteriors com la del Santander - Popular, la de Caixabank - Bankia o la d'Unicaja - Liberbank.

Un altre comentari sobre aquesta operació que hauria de suscitar encara més dubtes sobre la seva idoneïtat. Ara fa unes setmanes va transcendir una notícia sobre aquest cas que és deliciosa per a algú que està familiaritzat amb els habituals tripijocs dels bancs amb els seus inversors i clients. Em refereixo a la que es fa ressò a que el BBVA ha advertit als seus inversors dels riscos de l'operació que està impulsant mitjançant un fullet informatiu. Una acció aquesta que respon a l'obligació que tenen els bancs de ser transparents, però que ha estat sistemàticament ignorada per la gran majoria d'entitats bancàries en els darrers anys, amb els casos de Bankia o Banco Popular com els més escandalosos, amb milers de persones enganyades sobre la situació real del banc.

Un altre element que crida l'atenció són les reiterades advertències del mateix fullet del BBVA sobre la possibilitat que hi hagi "esdeveniments imprevistos relacionats amb actius o negocis adquirits que poden no haver estat revelats" o "passius imprevistos". És a dir, que un banc sospita d'un altre banc que en una operació de compravenda li amaguin coses rellevants. Entre pillos anda el juego...

Davant de tot plegat, la societat i les autoritats que els representen només podem exigir el que sempre haurien hagut d'exigir i que si s'hagués portat a la pràctica ens hauria estalviat molts problemes: que els organismes supervisors extremin el rigor a l'hora de fer la (important) tasca que tenen encomanada. Ens juguem quelcom més que una associació lliure entre operadors privats, ja que l'activitat principal d'aquests operadors és determinant per a la bona salut econòmica del comú dels mortals. Justament és per això que estan supervisats.

Però la meva crítica no va només adreçada als supervisors institucionals, sinó també a les grans firmes d'auditors encarregades d'avalar aquests tipus d'operacions. Faig aquesta manifestació perquè no hem d'oblidar-nos de l'eufòria en què fou presentada l'ampliació de capital de BANCO POPULAR ESPAÑOL, SA., l'any 2016, on es constatava a través del fullet informatiu la solvència de l'entitat bancària.

La resta de la història ja és coneguda, la solvència no existia, els qui hi van invertir van perdre els seus diners (amb l'excepció dels que van poder obtenir sentències favorables abans de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5 de maig de 2022) i sembla que ningú és responsable d'aquella presentació de solvència que no hi era. Ens podem plantejar quina funció feia la gran auditora i garant d'aquella ampliació de capital, quan resulta que el contingut del fullet informatiu no s'ajustava ni de bon tros a la realitat?

La qüestió és que molts estalviadors van confiar en el sistema i el sistema els va fallar. Articles com el 38.3 i el 124 de la Llei del Mercat de Valors, que estableixen la responsabilitat dels emissors de follets informatius i d'informes de solvència, van quedar en paper mullat en el referit cas. Esperem i seria de desitjar que el sistema en el present cas actuï i sigui eficaç i no obri les portes a un escenari de quasi monopoli (crec que l'oligopoli ja està superat) que ens deixi a tots ens mans d'uns pocs. No volem aquest futur.