Una de les perversions de l'economia digital és la captació de dades sobre les preferències, inquietuds, gustos i tendències dels consumidors per oferir-los els productes que són susceptibles de satisfer les seves necessitats, ja siguin reals o creades. Això, que aparentment no hauria de ser perjudicial ni una vulneració de cap dret, sempre que donem el nostre consentiment, passa a ser una intromissió il·legítima en la nostra privacitat quan aquestes dades es capten per procediments maquiavèl·lics.
En el cas de les xarxes socials, és bastant obvi que les plataformes exploren el nostre perfil de navegació, les nostres converses de missatgeria instantània. Fins i tot cada cop és menys conspiranoic sospitar que escolten les nostres converses (n'heu tingut la sensació?). Tot perquè així saben quins productes o serveis ens farien feliços (o com a mínim calmarien alguna angoixa) i, en conseqüència, ens els poden oferir en una situació privilegiada, que dispara les possibilitats per a que piquem.
Les dades sobre qui som i com pensem són el somni humit de qualsevol proveïdor, un autèntic or negre, perquè els permet segmentar el mercat i personalitzar l'acció comercial. Tant per a particulars com per a empreses. Però aprofitar-se de determinades conjuntures per aconseguir-les és il·legítim i pot ser, fins i tot, il·legal.
Com ha quedat demostrat amb la sanció de més d'un milió d'euros que ha rebut Caixabank per fer firmar als seus clients una clàusula per accedir a les seves dades de la Tresoreria General de la Seguretat Social. L'excusa, perversa, era la normativa per perseguir el finançament del terrorisme, que ja atorga un seguit de pregorratives a les entitats financeres per tenir-nos controlats. Però Caixabank hi va veure una oportunitat per saber encara més. Amb quin objectiu? Doncs evident: per oferir-nos productes a mida de les nostres necessitats. Allò que el màrqueting anomena pain points. Però quan el màrqueting viola la nostra privacitat, s'ha de perseguir. Una regla que en el món actual s'oblida massa sovint.
Quan el totpoderós Mark Zuckerberg -fundador de Facebook i de la gran corporació Meta, que ha sumat Instagram i Whatsapp, entre d'altres, al seu imperi tecnològic- va comparèixer el 2018 al Senat dels Estats Units per respondre sobre els suposats abusos de la seva companyia en termes de privacitat, un senador demòcrata el va acorralar. Dirk Durbin, brillant orador que llavors tenia 73 anys, va preguntar-li si volia compartir el nom de l'hotel al que s'havia allotjat o amb qui havia intercanviat missatges en les darreres hores, obtenint una negació contundent com a resposta per part d'algú que justament basa el seu negoci en el comerç amb la nostra privacitat i que va quedar en evidència. Siguem curosos amb els Zuckerbergs que ens envolten, estan per tot arreu...