La millor política social és l'ocupació, però no a qualsevol preu i vetllant per no deixar ningú enrere. Patronals i sindicats estarien d'acord en aquesta afirmació. Amb reserves i matisos, però sense feina no hi ha projectes personals ni col·lectius. L'actual mapa econòmic de la demarcació de Tarragona és hereu en bona part d'accions realitzades la dècada dels anys 70, 80 i 90 del segle passat. Fets que han marcat els eixos de com ens guanyem la vida avui en dia. La primera refineria de petroli es va construir el 1971, tot i que recentment hem descobert que realment la primera la va impulsar la família Vilella el 1879, primer a la capital del Baix Camp i després al port de Tarragona.

Recomano la lectura del magnífic treball de recerca històrica que ha fet el periodista Josep Cruset en el seu llibre "La Pensilvània, l'or negre dels Vilella" (Associació d'Estudis Reusencs, 2024) amb l'atractiu subtítol "Dels pioners i les batalles pel negoci del petroli al segle XIX, a Reus i Tarragona, a la Banca Vilella". Amb tot, el polígon petroquímic tal com el coneixem ara començar a caminar els anys 70. De fet, l'Associació Empresarial de la Indústria Química (AEQT) es crea el 1977. El desenvolupament industrial als nostres municipis, fonamentalment a La Canonja (abans barri tarragoní) Vila-seca, Reus, Salou, Constantí, El Morell i la Pobla de Mafumet, esclata en paral·lel al del turisme de masses. Una paradoxa que pot explicar el permanent dilema entre química i turisme que com diu l'expressió "los ojos del Guadiana" apareix i desapareix  cíclicament de l'actualitat. Sobretot quan s'ha produït algun incident o incident als polígons industrials, alguns a tocar o dins de termes municipals també turístics.  

Els nostres eixos de desenvolupament són els serveis, amb el turisme al capdavant, la indústria -química, nuclear i auxiliar-

Aquest ha estat un matrimoni amb "mala salut de ferro", expressió atribuïda a Pablo Neruda (1904-1973), premi Nobel, poeta i polític xilè. Una paradoxa entre dos aparents antagònics que ha tingut algun comú protagonista il·lustre que vull recordar. L'advocat Antoni Pedrol i Rius (1910-1992), possiblement el segon reusenc més influent a Madrid després del general Joan Prim (1814-1870), militar i polític que va presidir el Consell de Ministres. Pedrol i Prim tenen una notable relació perquè el va escriure un estudi sobre l'assassinat de Prim en un atemptat.

S'ha de resoldre amb tots els ets i uts què volem ser quan siguem més grans. La sostenibilitat mediambiental i de la qualitat de vida són paràmetres que ja no es poden ignorar

Però aquesta no és la faceta de Pedrol que més interessa en aquest relat, sinó el seu paper en la dinamització del turisme al qual es reconeixeria com a "Costa Dorada" en una ordre ministerial de 1971. Pedrol va ser president de l'Associació Turística de la Costa Daurada, del Club Nàutic de Salou, fundador del Banc Immobiliari i Mercantil de Tànger i després d'un banc a Andorra. I mentre amb una mà empenyia el turisme, amb l'altre venia solars que van servir per a la implantació de la primera indústria química a casa nostra. Pedrol va influir sobre els ministeris franquistes de torn per reubicar els polígons de manera que no limitessin excessivament  el creixement del turisme.

Reconegut com a figura de prestigi i consens en aquella època amb gran capacitat de diàleg, persuasió i una notable visió pels negocis. Part de la seva fortuna, a banda de com a advocat, la va fer a Madrid amb la incipient indústria de les màquines escurabutxaques. màquines tocadiscos i "milions" -ara en diuen pin ball- que va desenvolupar a través de l'empresa "Compañía Eléctrica Española de Automáticos" que amb el temps va abandonar pel seu pensament cristià. Un home polièdric i pragmàtic, conservador, monàrquic i lliberal que el 1975 va ser nomenat Fill Il·lustre de Reus. I l'aparent contradicció de la convivència entre química i turisme també tindria productives conseqüències en el sector de la formació amb la creació de la Facultat de Ciències Químiques a Tarragona el 1985, tot i que la primera promoció de llicenciats va sortir al carrer el 1983, procedents de la Delegació de la Facultat de Ciències que la Universitat de Barcelona hi va instal·lar el 1971. La raó era la demanda de titulars de la puixant indústria química. I la futura Facultat de Lletres es va fer gran al costat literalment de la de Química. Una aparent paradoxa química-lletres que va posar les bases del que el 1991 es va convertir en la Universitat Rovira i Virgili.

Si no sabem on som i cap a on volem anar, qualsevol camí triat pot ser bo o dolent. I la incertesa genera dispersió de recursos, projectes i il·lusions

Aquesta és també una de les accions significatives que esmentava al principi de l'article i que s'ha convertit en un autèntic ascensor social amb una oferta de més de 60 graus en diversos àmbits dels coneixements humanístics i tecnològics. Un ascensor social que ha irradiat la seva influència pel Camp de Tarragona (Tarragona, Reus, Vila-seca), Terres de l'Ebre (Tortosa) i el Baix Penedès (Coma-ruga-El Vendrell). I en el radar de grans impactes socioeconòmics sobre la nostra demarcació també hem de destacar l'arribada de PortAventura el 1995 a cavall de Vila-seca i Salou. Una acció que va navegar sobre un conflicte de segregació municipal i un cert moviment de rebuig ciutadà. Un moviment que s'ha reactivat amb el projecte de Hard Rock d'hotels i casinos que ha incidit en la política nacional per la disputa entre partits defensors i detractors. I si aquesta és l'ombra que plana sobre el desenvolupament del sector turístic, fa pocs dies que mig s'ha esvaït la de la paralització d'inversions milionàries en el químic, amb Repsol al capdavant, per l'amenaça d'un impost energètic que el sector considera fora de lloc i que sembla que ha quedat aparcat. És normal que tot plegat generi neguit atès que la indústria aporta gairebé un 30 % del PIB de la demarcació de Tarragona, gairebé el mateix que el turisme -el sector global dels serveis és el majoritari amb més d'un 68-, seguit per un gairebé 4 % de la construcció i un escàs 0,34 de l'agricultura i la ramaderia. Les coses, amb els números a la mà, queden clares.

Els nostres eixos de desenvolupament són els serveis, amb el turisme al capdavant, la indústria -química, nuclear i auxiliar-. La nuclear va arribar als anys 70 i 80 del segle passat i ara per ara té corda fins al 2030 per la gestió de l'obsolescència de les instal·lacions.  

Podem canviar el panorama? Potser sí, però cal planificar a mitjà i llarg termini i actuar a curt. I aquests processos de canvi i de transformació no poden estar guiats només per desitjos d'un món millor sinó per dades i política compartida entre les empreses, les administracions públiques i la societat. S'ha de resoldre amb tots els ets i uts què volem ser quan siguem més grans. La sostenibilitat mediambiental i de la qualitat de vida són paràmetres que ja no es poden ignorar. L'evolució socioeconòmica del món ens ha deixat canvis de pantalla com la de caçadors-recol·lectors a agricultors i ramaders, més tard a la manufactura i artesania i finalment a la indústria. El principal fil conductor ha estat la tecnologia, però l'objectiu final ha mutat. La societat democràtica basada en drets i deures universals planteja nous reptes amb l'ésser humà al centre. Indústria, turisme, serveis són només instruments.

La clau de volta és el per a fer què. Tenim tecnologia, ens cal un projecte compartit basat en el diàleg i la col·laboració. Si no el perseguim, continuarem atrapats en un maleït "dia de la marmota" que s'activa cada vegada que s'anuncia un projecte. Primer van ser les químiques al Camp de Tarragona, després les nuclears al Baix Camp i la Ribera d'Ebre, més tard PortAventura i Hard Rock a Vila-seca i Salou, més endavant una fàbrica de components de bateries elèctriques a Mont-roig del Camp. Si no sabem on som i cap a on volem anar, qualsevol camí triat pot ser bo o dolent. I la incertesa genera dispersió de recursos, projectes i il·lusions.