Quines són les seves prioritats com a nou president de la delegació territorial del Col·legi d'Economistes de Catalunya?

Els principals objectius ja ho han vingut sent en els últims anys: potenciar la col·legiació, donar el millor servei als col·legiats, amb especial atenció a la formació, i fer més visible la nostra institució. Pel que fa al primer punt, pensem que tenim encara un nivell baix d'economistes col·legiats, perquè la nostra no és una professió en la que en molts àmbits es pot exercir sense estar col·legiat. El nivell és especialment baix en el cas dels economistes que treballen a empreses, a la banca, l'administració pública o la docència. El percentatge puja, però, en el segment dels assessors fiscals, els auditors o els consultors.

Un altre segment al que volen conscienciar són els joves. Amb quins incentius volen predicar la conveniència de col·legiar-se?

El més important, oferint una formació de qualitat, que ja la tenim, però hem de potenciar els canals no presencials. També treballem per crear un programa de mentoratge, que permeti que els economistes sènior orientin als més joves en els seus primers anys d'exercici. L'altre argument és el networking que possibilitat ser membre del Col·legi, que obre oportunitats professionals gràcies a les relacions públiques. Sense oblidar el sentiment corporatiu que cal potenciar. A més, els joves no paguen quota el primer any i té bonificacions fins arriba als 30.

Quin diagnòstic fa de la professió en l'entorn de l'empresa?

La casuística és molt variada. A les pimes la feina dels economistes és molt transversal, mentre que a empreses més grans està més especialitzada en àrees diverses com la comptabilitat, la tresoreria, auditoria, la fiscalitat, el comerç exterior, etc. Hi ha camp per recórrer, en el sentit que hi ha molts empreses que a l'hora de prendre decisions necessiten el punt de vista qualificat de professionals permanentment actualitzats que puguin exercir de mà dreta de la direcció general.

Un argument que també serveix per a l'Administració pública...

Amb més motiu, perquè l'Administració gestiona els diners de tots i això fa encara més exigible el rigor. L'economista ha de ser el contrapès de les decisions polítiques, que són legítimes, però que han d'estar emparades per criteris de gestió, per evitar ensurts com els que hem tingut els últims anys.

En els últims anys, la imatge social de l'economista ha patit molts contrastos. D'una banda, la crisi els ha posat a l'aparador perquè han calgut moltes anàlisis. Però de l'altra el fet de no haver-la anticipat els ha passat factura?

Hem de tenir em compte que l'economista no és un futuròleg. La història dels cicles econòmics i les crisis és cíclica i repeteix un determinat patró. L'economista no ha de fer ficció. Ha de dibuixar els possibles escenaris, contemplant-los tots, ponderant-los. Però és absurd pretendre que l'economia sigui una ciència que prediu amb l'exactitud amb què treballen altres disciplines. L'economia està subjecta a factors imprevisibles: desastres naturals, convulsions polítiques, canvis socials... Ara el món és més inestable i tenim un volum més gran d'informació. Les eines han millorat molt, però en aquest món global la predicció és complicada...

Hem aprés alguna cosa de la crisi?

Parcialment sí. Però la millor solució passa per la formació, que tothom tingui uns coneixements mínims de la realitat econòmica, per assumir els riscos. No pot ser que la gent s'endeuti per especular, perquè ho ha fet el veí. Devem tres vegades el PIB que generem a nivell global, i això no pot ser. L'endeutament és necessari, per exemple, per adquirir un habitatge, però evitant els excessos que es van cometre. Amb més coneixements no evites les crisis, però minimitzes molt els efectes. Com a societat ens hem excedit moltíssim i això ha estat devastador per a famílies, empreses, administracions i països. I amb més coneixements els impactes haurien estat menors.

Com es pot corregir aquest dèficit?

Hem d'incorporar continguts bàsics sobre economia als plans d'estudi de l'ensenyament reglat. Són coneixements que seran útils tota la vida a l'hora de prendre decisions. Perquè si només escoltes els arguments del venedor, et portarà al seu terreny.

Un esquema que serveix en el cas dels abusos bancaris: preferents, hipoteques multidivisa, accions d'entitats en fallida...

La banca ha venut productes molt perillosos, molts cops sense ser-ne conscients, com demostra que alguns venedors hagin col·locat productes a la seva família. El món dels productes financers s'ha sofisticat molt. Però insisteixo en el mateix argument: amb més coneixements, tindríem més criteri sabríem en molts casos quan un producte no ens convé i, en els casos més complexos, quan cal recórrer a un assessor, que ens pot salvar d'una mala decisió.

Com veu el model econòmic de Tarragona? Darrerament els experts alerten d'una excessiu procés de terciarització...

L'economia de Tarragona està diversificada i té un gran potencial. Però, personalment, penso que manca un suport més ferm a la indústria, perquè el seu pes específic sobre el PIB haminvat massa. I convé no oblidar que els nivells salarials i d'estabilitat del sector secundari són superiors als altres i que gairebé totes les economies potents tenen una indústria forta. És molt convenient fer política industrial: formació dual, infraestructures, costos energètics... Cal més implicació de l'Administració i els agents socials per potenciar la nostra indústria.

Això en un context de desplaçament geoeconòmic d'occident cap a Àsia...

És així. I Europa no pot competir via preu, si no amb tot allò que té a veure amb el valor afegit: recerca, tecnologia, productivitat, màrqueting... Perquè amb els costos és una guerra perduda. Hem de posar el valor els avantatges competitius europeus, que els tenim.