L'acceptació com a palanca de transformació: humilitat i ambició

L'autoengany és una trampeta al solitari que a curt termini ens tranquil·litza o ens consola, però que a la llarga ens desconnecta de la realitat, pròpia i aliena. La realitat, tossuda com és, és la que és i, de fet, és l'únic que en certesa tenim. La resta són, encara, somnis i projectes, objectius o quimeres. Humilitat en grec significa "veritat", com a sinònim de realitat. És en aquesta accepció, pragmàtica i poc ideològica, quan la humilitat agafa força com a capacitat per descriure el punt de partida. Així, identificat el moment zero, el podem negar, resignar-nos-hi o acceptar-lo. Negar-lo és tan absurd com inútil. Resignar-s'hi és tan frustrant com dolorós. Acceptar-lo és tan lúcid com potencialment transformador. Necessitem un punt de contacte per fer palanca. Necessitem un punt de connexió amb la realitat (acceptació) per fer palanca (transformar-la). L'ambició ens marcarà en quina mesura i fins a quin punt. Aquesta és la nostra responsabilitat inicial i principal. Saber on som i decidir on volem anar. Ningú ho pot fer per nosaltres. Ningú ho hauria de fer per nosaltres.

La congruència com a motor de credibilitat: honestedat i persuasió

Persona i personatge, entès aquest darrer com a rol social, són dues cares de la mateixa moneda. Dues dimensions indestriables d'una única realitat . La seva integració configura essencialment la coherència del nostre fer i la línia de flotació del nostre ser. Som, també, allò que fem. De la mateixa manera que allò que fem es destil·la de com som. Així doncs, no és possible ser millor professional que persona. Aquest és la base de la nostra credibilitat, antecedent necessari de la nostra capacitat d'influència. Si volem ser per algú, hem de ser, abans que res, creïbles per aquest algú. Sense credibilitat no hi ha consistència relacional. No hi ha validació com a interlocutor. No hi ha percepció de valor. La persona esdevé "low-cost" i la relació prescindible, o fàcilment substituïble.

La confiança com a font de desenvolupament: flexibilitat i connexió

Virginia Satir deia que "la comunicació és a la relació com la respiració a la vida". Seguint aquesta metàfora, la confiança és a la comunicació com l'oxigen a la respiració: l'element nuclear. La confiança és el fonament sobre el que es construeix l'edifici relacional. És l'espai que obrim a l'altre perquè pugui fer. És el temps que deixem a l'altre perquè pugui ser. Sense confiança l'altre s'ofega i la relació es marceix. La confiança és l'àmbit de desenvolupament de l'altre. L'altre pot créixer fins a on li fem confiança. Quan aquesta s'acaba, apareix el mur de la por. La sospita del dubte. La temptació del control. Confiar és fer capaç a l'altre. Empoderar-lo. I tota aquesta força que permet esdevenir a l'altre, té el mateix efecte multiplicador sobre un mateix. L'autonconfiança configura el conjunt de permisos que hom es dóna per emergir en plenitud. Per fer, sense haver de demanar permís i per ser, sense sentiment de culpa. L'autoconfiança és un acte d'autoafirmació i assertivitat, el pilar estructural de l'autoestima, la clau de volta del benestar emocional, i una condició indispensable pel desenvolupament personal, professional i relacional.

La passió com a instrument de motivació: sentit i focus

Amb la tríada "acceptació, congruència i confiança" tenim el pack bàsic de supervivència gairebé a punt. Ens falta l'aliment i la brúixola, la passió i la motivació. La passió és el nutrient. La glucosa de la reacció. El factor energètic que ens permetrà fer la travessa i sobretot, gaudir-la. Portem la motxilla massa plena. Alguns de massa expectatives, exigències i obligacions. Altres de massa inèrcies, rutines i comoditats. Assumim resignadament la maledicció bíblica del treball com una mena a càstig diví. No és la tasca, estúpids. És el sentit. La felicitat neix de la passió, que es gesta en el sentit i que dóna llum a la motivació. Motivació, motiu per a l'acció. Motiu amb sentit. Acció amb sentit. Doll inesgotable de passió. De motivació. Aquest és el cercle virtuós que es retroalimenta i ens allunya del victimisme i de la queixa. Que ens empodera i ens fa emocionalment autònoms i racionalment responsables.

El vincle com a llavor de compromís: pertinença i voluntat

I tot això no ho fem sols, en una mena de brot malaltís d'autosuficiència. Ho fem en relació amb altres. I, també, per altres. Som animals gregaris. La necessitat de vincle és constituent de la nostra identitat primària, de base biològica. Com som, també, animals socials. La voluntat de vincle és fonamental en la construcció de la nostra identitat secundària, de base cultural. Així, la necessitat i la voluntat de pertinença condicionen el nostre marc relacional. Tanmateix, el factor diferencial és, atenent a la necessitat, focalitzar-se en la voluntat. Això és decidir, amb consciència i intenció, com gestiono les meves vinculacions per tal de generar relacions col·laboratives allunyades de la dependència, i enfocades al creixement mutu i recíproc, intel·lectualment estimulants i afectuosament gratificants. Relacions en que el compromís esdevingui una conseqüència desitjable, i no una condemna inevitable.

L'acció com a catalitzador de la inspiració

Finalment, tot plegat cal concretar-ho en accions. En fets. En verbs. Sense verb no hi ha frase. Sense fets no hi ha vida. Sense acció no hi ha res. No en va, viure és un verb. L'acció, des de l'acceptació és palanca de transformació. L'acció, des de la congruència és motor de credibilitat. L'acció, des de la confiança, és font de desenvolupament. L'acció, des de la passió és instrument de motivació. L'acció, des del vincle, és llavor de compromís. L'acció és qui assimila la visió, qui encarna la missió i qui catalitza la inspiració, per imaginar noves accions que generin noves inspiracions per transformar velles accions.