El lideratge o és col·lectiu o és messiànic. Així de simple i així de radical. Aquesta provocació dialèctica, plantejada en clau binària, respon a la necessitat de qüestionar certs paradigmes encara massa vigents al voltant del lideratge construït en clau individual, i que l'experiència demostra que freqüentment acaba evolucionant, degenerant, en derives individualistes.
És clar que el lideratge es cristal·litza en persones concretes, però la lingüística del lideratge s'ha de conjugar, necessàriament, en plural i no pas en singular. El pronom per excel·lència ha de transcendir el "jo" per donar la màxima rellevància al "nosaltres". Confondre el lideratge amb la persona, això és, el personatge amb l'actor o actriu que l'interpreta, és fer una correspondència reduccionista que li dona una força innecessària a l'individu alhora que li resta una potència imprescindible al rol.
El lideratge és col·lectiu. La capacitat de transformació i la possibilitat de fer-ho viable passa pel grup, per l'equip, per la comunitat. L'individu és un nòdul, i la xarxa és qui té el poder real per donar-li legitimitat en funció de la seva destresa en aportar valor en cada moment i en cada circumstància, més enllà del nom o del càrrec. La connectivitat és l'energia nuclear del lideratge. Per tant, el lideratge és redistribueix de forma dinàmica i constant per tot el sistema. Quan un subjecte intenta retenir-lo per fer-se'l només seu i posseir-lo en exclusiva, el lideratge s'esvaeix i emergeix l'autoritat, que necessita de la força per mantenir-se.
Apostar pel lideratge unipersonal és jugar a la ruleta del populisme, l'escala evolutiva anterior al messianisme. No sempre és així, però el risc és molt evident. Per tant la qüestió radica en assumir que el lideratge és patrimoni de la col·lectivitat, més enllà que l'exerceixi una sola persona, que sempre està condicionada per la conjuntura del context i per la casuística del moment. Negar la naturalesa sistèmica del lideratge i substituir-la per un arquetip d'arrel individual és com pensar que una poma és més important que la pomera o que un peix té més força que tot l'oceà.
A les empreses i a les organitzacions s'hi arrossega una gran inèrcia basada encara en models de lideratge estàtics, que posen molta pressió als subjectes i que alhora treuen molta fortalesa al conjunt. És fonamental crear estructures organitzatives que permetin fer emergir la dimensió compartida del lideratge, en que cada persona n'assumeixi de forma corresponsable la seva quota. En els models relacionals basats en el lideratge distribuït cadascú pot treure la seva millor versió, a partir del reconeixement de la seva contribució diferencial als objectius comuns, sense menystenir el seu compromís i la seva responsabilitat individual que són el motor de tracció dels èxits compartits. Sense il·luminats, sense escollits, sense salvadors, sense messies.
El lideratge o és col·lectiu o és messiànic. Així de simple i així de radical.