Viure en un bombolla és, aparentment, residir en una mena de paradís en que tot va de cara i sempre endavant, degudament justificat amb un argumentari que hi dóna consistència i hi transfereix predictibilitat. La sensació de control i benestar, associada a tant de confort, compensa l'esforç de fer callar les molestes veus dissidents que qüestionen l'estatus quo i posen en risc la supervivència dels rèdits, materials i emocionals, de tan privilegiada situació. Tant és així que tots fem les nostres bombolles, físiques i mentals. A la feina i a casa. D'ús personal per a gaudi íntim, i col·lectives per compartir amb altres gregaris. Se'm fa impossible imaginar a ningú sense les seves bombolles. De fet, hi ha fins i tot la bombolla del que diuen no tenir-ne. Cert és també que n'hi ha de moltes mides, formes i orígens, quasi tantes com persones, i de més o menys permeables o rígides, i de més o menys inclusives o excloents. Però al cap i a la fi, totes són bombolles, marcs mentals o zones de confort, segons les modes dels erudits.
En la meva praxis professional, com a consultor d'empreses, he de treballar amb moltes d'aquestes bombolles, des del biaix i limitació de les meves pròpies. Una de les més disfuncionals en termes relacionals són les bombolles generacionals. Es parla molt de la generació "Z", la "millenial" o "Y", la "X" o la dels veterans "baby boomers". Categories prototípiques que aglutinen forquilles d'anys en base a uns condicionants socials, culturals, polítics i econòmics. Sense entrar en la consideració de la representativitat o no d'aquestes tribus generacionals, tenint en compte que la casuística individual acostuma a diluir els seus patrons i fronteres, el cert és que a efectes pràctics sembla evident que la segmentació és útil en la mesura que ajuda a entendre, per simplificació, certes pautes de comportaments i referents compartits.
A les empreses, com a qualsevol altra organització humana, cada "generació" té les seves prebendes, en base a una mena de polaritat imaginària en expertesa, que va des d'un extrem capitalitzat per l'experiència i les habilitats, a l'altre extrem de base més formativa i de coneixements. El "sèniors" i els "júniors". Els "veterans" i els "joves". Els "antics" i els "nous". I entre mig, les diferents generacions que van evolucionant en aquest continuum. Aquesta mena de rèmora del sistema gremial medieval, no seria excessivament preocupant sinó fos perquè aquesta dinàmica dicotòmica sovint implica un cert menysteniment recíproc entre les diferents generacions en la mesura que es van distanciant en els anys i la bretxa experiència/coneixements es va ampliant. I així, reiteradament, de forma cíclica cada cert temps, es crea una nova frontera intergeneracional invisible, que mina la cohesió i resta potència sistèmica. Quan es dóna el cas, l'eficiència organitzativa n'és la gran perjudicada ja que la comunicació perd fluïdesa, la informació es gestiona com a instrument de poder, i la desconfiança s'imposa. Davant aquest escenari el més habitual és que cada grup desplegui els seu talent en comparació i detriment del dels altres, i miri de fer prevaldre el seu "pool" competencial en una mena de competició fratricida, o que simplement s'ignorin i es refugiïn en les respectives bombolles generacionals.
Arriba el moment de confrontar inèrcies del passat i expectatives de futur. Arriba el moment del DIÀLEG INTERGENERACIONAL. Un espai obert i explícit per tal que les diferents generacions que conviuen en el sí de l'empresa es reconeguin. Cada generació aporta actius i passius. El balanç només pot ser positiu des de la complementarietat. És necessari generar dinàmiques relacionals en que cada col·lectiu pugui sentir valorada la seva contribució. Cal implementar polítiques actives per fomentar sinèrgies entre l'aportació de valor específica de cada generació. Una aposta estratègica clau és la creació d'equips multigeneracionals en que s'interrelacionin de forma expressa les diferents perspectives i experiències. La diversitat generacional no és el problema, forma part de la solució. El handicap és més aviat la uniformitat generacional, pels inevitables biaixos i l'empobriment que implica. Com deia J.V. Foix, "m'exalta el nou i m'enamora el vell".