En Programació NeuroLingüística (PNL) diem que no hi ha fracassos, que hi ha resultats. Quin sentit té aquesta frase en un entorn empresarial i social tan competitiu com el nostre que penalitza el fracàs i entronitza l'èxit?

La idea és que qualsevol acció que nosaltres generem té uns efectes i que l'avaluació d'aquests en clau d'èxit o fracàs no és una qüestió absoluta sinó relativa a partir d'un objectiu prèviament definit. Fem-ho fàcil d'entrada amb un exemple obvi, i després ja ho anirem complicant. Si en un examen obtinc un resultat de 10, els que ja tenim una certa edat tendirem a pressuposar que ha estat un èxit perquè estem acostumats a mesurar en una escala ascendent de l'1 al 10, però si en aquest cas el rang de nota era de 5 a 15, treure un 10 és un resultat mitjà, i si l'objectiu era arribar a una puntuació de 100, el 10 obtingut es queda en mediocre.

Per tant, treure un 10 no és ni un èxit ni un fracàs, és simplement un resultat que degudament comparat amb un objectiu o paràmetre d'avaluació prèviament definit, ens marca un sentit positiu o negatiu. Així doncs quan la PNL parla de resultats i no de fracàs, ens convida a posar el focus en la dimensió relativa, per comparació amb un marc de referència, dels efectes de les nostres accions i no en el valor categòric i dogmàtic amb que sovint ens jutgem a nosaltres mateixos i als altres.

Des d'aquesta perspectiva la clau és qui defineix i marca els criteris quantitatius i qualitatius a partir del quals mesurarem la desviació o marge d'error, és a dir, l'èxit o el fracàs de les conseqüències (el resultat) de les nostres decisions i accions. Simplificant-ho molt, hi ha tres grans possibilitats: la societat (1), els altres (2) i un mateix (3). En tot cas, el que està clar és que faci qui ho faci, la delimitació d'aquesta frontera mai és neutra. Sempre respon a uns interessos i necessitats més o menys coneguts i transparents o secrets i ocults, conscients o inconscients.

Quan parlem de "societat" (1) estem parlant dels molts i molt diferents col·lectius i institucions públiques o privades que dictaminen els estàndards que regulen que està bé i què està malament, i per tant quina conducta (resultat) podem avaluar com a òptima i quina com a fracàs. Qualsevol agrupació humana, ja sigui més o menys complexa organitzativament parlant, proclama els seus codis (cultura) i el grau de tolerància que permet als seus membres en el nivell de compliment. Com més estricta és l'exigència, més sentiment de fracàs o error té l'individu quan no respon a l'expectativa. La inclusió i les necessitats de pertinença hi estan en joc.

Quan parlem que són els "altres" (2) qui marquen els límits de la correcció o la incorrecció, ens referim a les xarxes relacionals de les que formem part i que són d'interès per a nosaltres, com ara la família, els diferents grups d'amics i coneguts, els veïns, etc... o a persones concretes emocionalment significatives, com ara la parella, un fill, un amic, un company de feina, un referent, o qui sigui. En aquest cas, són els altres o és l'altre qui atorga valor d'èxit o fracàs a un acció nostra (resultat) en funció dels seus o del seu marc de referència que la valida i la dona per bona o la categoritza de fracàs. La vinculació i les necessitats afectives hi estan en joc.

Quan és "un mateix" (3) qui atribueix significat en termes d'èxit o fracàs a les pròpies conductes, aleshores és el sistema intern de creences i valors, d'expectatives i d'emocions el corpus comparatiu que fem servir per valorar el grau d'ajust d'allò que pensem, diem o fem, En aquesta tercera opció la referència és intrínseca i per tant menys voluble als canvis i influències de la volatilitat de l'entorn. L'autoestima i les necessitats de consistència i congruència hi estan en joc.

Per tant la qüestió no és només plantejar-se qui decideix a la meva vida, assumint que essencialment ho faig jo mateix, que ja és molt assumir, sinó qui decideix si els resultats de les meves decisions són un èxit o un fracàs. I quina credibilitat li concedeixo, fins al punt de modificar-les o sostenir-les, en funció de la seva aprovació o desaprovació. La dignitat i les necessitats d'autonomia personal hi estan en joc.

Només hi ha resultats. Tu decideixes si són un fracàs... o un encert.