Un col·lega em comentava l'altre dia, en relació a un equip que estava fent una experiència de formació immersiva, que "com més lliures se senten, més ràpid aprenen". La reflexió em va fer pensar amb les llibertats que ens donem per aprendre des de les servituds als rols "adults" en que, suposadament, ja ho hauríem de saber gairebé tot.

Des de ben petits invertim una quantitat ingent de recursos personals i relacionals en anar construït uns personatges amb l'esperança de treure'n uns rèdits adaptatius en termes de reconeixement i vinculació. Desenvolupem una manera particular d'interpretar els diferents rols socials, familiars i professionals, amb un criteri inconfessable d'eficiència afectiva, buscant el màxim retorn en acceptació i inclusió. Així ens creem una imatge de com ha de ser un "bon" pare o mare, un "bon" veí o veïna, un "bon" ciutadà o ciutadana o un "bon" professional i ens esforcem per complir-ho, amb la pressió afegida de l'entorn que ens vigila per evitar desviacions significatives de les expectatives políticament correctes i socialment assumibles. Aquests sistemes normatius, sovint implícits, ens van tancant en una mena d'apriorismes culturals que condicionen els nostres marcs mentals particulars. La pertinença està en joc...

Un d'aquests paradigmes pressuposa que un adult ha de saber què fer i com fer-ho a cada moment. L'etapa dels experiments, associada a l'adolescència, ja ha passat. La fase adulta és la de les respostes. Les preguntes són pels aprenents, infants i joves. Els sèniors ja saben i coneixen, i ensenyen als júniors que encara experimenten i aprenen. En aquest context d'exigència col·lectiva costa trobar l'espai de llibertat individual per obrir-se a l'aprenentatge.

Com més exposats estem els adults a un grup d'iguals, més difícil és mostrar-nos des del "no sé" i més habitual és recolzar-se en les crosses de vells aprenentatges. Com més status, major vergonya a sentir-se desvalgut i menor transparència de les pròpies inseguretats. Com més personatge a defensar, major pànic escènic a sortir del guió i menor flexibilitat en les accions. Com més por a perdre, major necessitat de control i menor disposició a la mirada crítica. Com més convenciment de tenir bones respostes, menys apertura a fer-se preguntes incòmodes. Com més rigidesa en les creences, menys llibertat per aprendre.

I així, poc a poc, anem fonent-nos amb el personatge i anem oblidant-nos de la persona, confonent una part amb el tot, el fer amb el ser. I acabem explicant-nos, justificant-nos, en funció del què fem. Sentint, finalment, la necessitat de defensar com ho fem, perquè suposadament descriu qui som. En aquesta espiral de confort aparent, configurem marcs de predicibilitat, i ens donem pocs permisos per explorar més enllà de les certeses que ens donen estabilitat. La bombolla personal perd permeabilitat, i ja estem a punt pel feliç moment de l'autoaformació definitiva: "jo sóc així!!!"

Donar-se permís per obrir-se a nous aprenentatges és una escletxa de resistència de la persona que habita en nosaltres i que, curiosa, desafia el búnquer de seguretats en que l'hem reclòs. Aquest permís neix de la llibertat, que és una decisió íntima, personal, intransferible. La llibertat per ser un mateix, més enllà de les expectatives, pròpies i alienes. La llibertat per descobrir les pròpies motivacions que donin sentit a les nostres accions. La llibertat per desaprendre i per re-aprendre. Com diu el poeta, la llibertat d'"aprendre per saber-se desprendre..."