Curiosament la tant comentada últimament Constitució espanyola, que és la base del nostre ordenament jurídic, recull al seu article 24 la presumpció d'innocència, "tothom és innocent fins que és demostra el contrari". Des del punt de vista civil, la Llei no empara l'abús del dret o l'exercici antisocial del Dret. Quan hi ha abús de dret? Doncs quan algú que té una capacitat superior per a imposar les seves regles abusa d'aquesta desigualtat de condicions; això normalment passa amb empreses sobre consumidors, però també amb l'Administració respecte els contribuents i els ciutadans i empreses en general. I és aquí on vull anar a parar, és a dir quan els Administradors de societats mercantils estan sota sospita de les Administracions Públiques.
El que pretenc és fer una crítica d'una situació que s'està donant darrerament i que consisteix en què empresaris que han fet les coses bé, es veuen ara perseguits, encalçats, assetjats per l'Agència Tributària i per la TGSS, amb l'afegit que aquestes Administracions tenen una capacitat d'exercir el seu dret la seva potestat, el seu imperium sobre aquests administradors, i això es trasllada en embargaments i sobretot en derivacions de responsabilitat per deutes. Tot això parteix de l'article 43 de la Llei General Tributària i que permet derivar les responsabilitats de deutes amb la Hisenda Pública i la TGSS cap als administradors de societats o cap a les societats vinculades.
Anem primer a parlar dels casos que al meu parer suposen una vulneració de les bases del nostre ordenament jurídic, és possible derivar responsabilitats per deutes amb l'Agència Tributària cap a l'administrador d'una societat? Sí i així ha de ser quan l'administrador d'una societat ha estat negligent, ha fet actes de deixadesa o ha incorregut en situacions doloses que fins i tot podrien comportar l'aplicació del dret penal, però NO en qualsevol cas.
Si un concurs és declarat fortuït significa que l'empresari ha actuat correctament i penalitzar-lo des de l'Administració és un abús
Un empresari, per exemple, es pot veure abocat a declarar-se en concurs de creditors, que podrà superar amb un conveni o malauradament podrà acabar en liquidació de la societat. En aquesta última situació (i en determinats casos de conveni de creditors) s'obre la peça de qualificació, que permet observar amb lupa la conducta del administrador en els dos anys previs al concurs i també sobretot si s'ha acomplert amb aquella obligació que demana l'article 5 de la Llei concursal de sol·licitar el concurs a temps (dos mesos computats des que l'empresari no pot atendre les obligacions ordinàries) o bé si ha existit una irregular comptabilitat o malbaratament d'actius de l'empresa.
Per tant, el Concurs pot ser declarat fortuït o culpable; si és culpable aleshores se li fa responsable a l'administrador de tot o part del deute que no ha estat cobert amb la liquidació del patrimoni de la societat. Però si el concurs és declarat fortuït, voldrà dir que l'empresari ha actuat correctament i que la seva conducta prèvia a la declaració del concurs no ha estat en aquest cas negligent. Per tant, si a la peça de qualificació, el Concurs ha estat declarat FORTUÏT, estem davant aleshores d'una presumpció legal a favor de l'administrador, que ha actuat correctament.
Aquestes derivacions de responsabilitat abusives per part de l'Administració poden ser anul·lades davant dels Tribunals
On radica l'abús de les Administracions Públiques? Hem de partir de la base que no pretenc fer apologia de qui no acompleix amb les seves obligacions tributàries o socials, sinó tot el contrari. Vull defensar aquelles persones que han fet bé les coses, han patit un Concurs i aquest ha estat declarat FORTUÏT i malgrat això són assetjats per les Administracions.
L'article 43.1 b) de la Llei General Tributària permet derivar als administradors d'una societat mercantil els deutes pendents i no satisfets de la societat, en base a que no han fet tot el necessari per al pagament dels deutes o han adoptat acords o mesures causants de l'impagament. Aquest article és utilitzat abusivament per la Hisenda Pública per a derivar deute als administradors de societats concursades amb declaració del concurs fortuït i en base a què la Hisenda Pública està al marge de tota la normativa concursal.
Qui en primera instància demana complir la Llei -l'Administració- no pot quedar-ne al marge, no ho hem de permetre
Això no és cert, la Hisenda Pública ja disposa de privilegis propis, com és el fet que els seus crèdits poden tenir la consideració de privilegiats (article 91.4rt de la Llei Concursal) o bé han d'estar igualment satisfets en els anomenats supòsits de segona oportunitat (article 178 Bis de la Llei Concursal), però NO ÉS CERT que quedin al marge de la regulació concursal, perquè quan hi ha una declaració de concurs, TOTS ELS CRÈDITS, de la condició que siguin, queden subjectes i integrats a la massa passiva del Concurs (article 49.1 de la Llei Concursal).
En conseqüència, l'Administració no pot pretendre ser privilegiada en un Concurs perquè així ho diu la Llei i després al·legar que aquesta normativa no li resulta d'aplicació. L'Administració també queda vinculada a la Llei Concursal i la presumpció de diligència a favor de l'administrador en un supòsit de Concurs declarat fortuït també l'ha de vincular. Només queden al marge d'aquesta vinculació els Jutjats Penals que estiguin investigant casos que afectin aquests administradors i perquè així ho diu l'article 163.2 de la Llei Concursal.
Dit això, podem afirmar que aquestes derivacions de responsabilitat abusives per part de l'Administració poden ser anul·lades davant dels Tribunals. Qui en primera instància demana complir la Llei no pot quedar-ne al marge, no ho hem de permetre.