A l'escola vaig aprendre teòricament que la paraula més important d'una frase és el verb segons les lleis de la sintaxi, i la vida m'ho ha anat corroborant vivencialment segons les lleis de l'experiència. De fet, sense verb, no hi ha res. Només intencions. Sense verb no hi ha acció i el subjecte passa a ser indiferent. Els complements, directes i indirectes, anecdòtics. I els circumstancials, irrellevants.

El verb és qui dona sentit a la resta d'agents i ajusta les seves funcions en la mesura que concreta l'acció. Un subjecte sense verb és una oportunitat perduda, un recurs malversat. Un forat negre en que el propi subjecte queda atrapat i replegat sobre sí mateix. El verb aporta la dimensió dinàmica a la realitat, sense el qual tot es fossilitza en un desert absurdament estàtic en que el vent no pot bufar, ni el sol brillar, ni la sorra corretejar.

El verb és la pedra angular sobre la que es construeix la nostra manera de ser. La clau de volta que explica la nostra manera de fer. En cada cruïlla hi ha dos verbs que ens esperen, un a cada bifurcació. I d'aquesta manera, en cada decisió escollim uns verbs i en descartem uns altres. I després de moltes decisions ens adonem que hi ha alguns verbs que hem conjugat moltes vegades i que n'hi ha d'altres que molt poc, o alguns que ni tan sols una vegada. Que ens hem "especialitzat" en uns verbs i que ens hi hem anat acostumant i finalment acomodant. I aleshores amb una barreja inquietant de confort i enyorança ens preguntem que hauria passat si hagués escollit aquell altre verb. Que seria de mi si hagués gosat fer meu aquell verb que tan m'espantava. Qui seria jo si hagués interpretat aquell verb que em reptava.

I és que els verbs mai són neutres. Desperten emocions i aviven sensacions. N'hi ha que fan por i n'hi ha que il·lusionen. N'hi ha que fan riure i altres et deixen indiferent. N'hi ha que t'interpel·len mentre que d'altres et fan feliç. Hi ha verbs que angoixen, que et fan petit, que estressen, i n'hi ha que et fan somniar, que t'ajuden a créixer i que et fan fort.

Hi ha una particularitat molt rellevant dels verbs, i és que no els pots conjugar alhora, de forma simultània. Exigeixen una certa exclusivitat. Mentre estàs conjugant-ne un difícilment pots desplegar-ne un altre. Actuar un verb requereix atenció i recursos. I consumeix un temps, que com l'atenció i els recursos és limitat i per tant finit. Per tant, esdevé molt rellevant pensar a quins verbs em dedico i a quins renuncio. Quins prioritzo i quins desestimo. I també tenir clar qui decideix els verbs que configuren el meu dia a dia. Analitzar quines persones em desperten quins verbs.

En aquests moments de principi d'any en que acostumem a fer llistes de bones intencions i propòsits que mai complim, preguntem-nos honestament quins han estat els 25 verbs que han configurat majoritàriament el nostre 2019 i escollim conscientment un llistat de quins volem que siguin els 25 verbs amb que ens comprometem aquest 2020. Comparem els dos llistat i traiem les nostres conclusions que ens han d'ajudar, enguany si, a conjugar els verbs de la nostra vida.