Si us haguéssiu d'emportar tres competències bàsiques per sobreviure en un món trasbalsat i confinat per una pandèmia global, quines escolliríeu? Aquesta és una pregunta aparentment innòcua que quan te la fas tres o quatre vegades seguides en poca estona, passa a la categoria de pregunta impertinent què t'obliga a pensar. I és que en aquests temps d'incertesa i volatilitat pensar massa és assumir riscos. No sigui cas que les respostes ens forcin a canviar les poques certeses que el terratrèmol del coronavirus ha deixat dempeus. Mirarem d'aproximar-nos a la qüestió sense prendre mal...

D'entrada la pregunta ens força a triar, i això sempre incomoda. Ens havien dit, i ens ho havíem cregut, que ho podíem tot. Des de tenir-ho tot fins a saber-ho tot, passant per voler-ho tot. I ara, bruscament, els tres "tot": tenir, saber i voler ens han relliscat de les mans. No ho podem tenir tot. No ho podem saber tot. I intuïm que no cal voler-ho tot.

La pregunta també ens interpel·la a pensar en clau de futur, i això sempre neguiteja. Ens havien dit, i ens ho havíem cregut, que només existeix l'ara i l'aquí. Havíem fet de la immediatesa el nostre espai vital. El curt termini era la referència i el present l'únic que comptava. Tot era efímer i caduc. Els cicles s'escurçaven. I ara, sobtadament, el temps se'ns desfà a les mans i es relativitza agafant una nova dimensió.

I la pregunta també ens qüestiona el sentit de les nostres decisions, i això sempre espanta. Ens havien dit, i ens ho havíem cregut, que l'important era l'acció. Que calia estar sempre a punt i preparat. Que calia tenir respostes a totes les preguntes, i solucions a tots els reptes. Que calia ser sempre ràpids i eficients a totes hores. Que la velocitat era la norma i així havíem normalitzat la vida com una cursa. I ara, abruptament, ens adonem que no és una competició i que necessitem aprendre a gaudir de les victòries d'etapa que tenim entre mans.

Dit això, tornem a la pregunta. Per sobreviure en un món que ha mutat, i si només pogués triar tres competències bàsiques, personalment m'enduria la humilitat, la curiositat i la creativitat. La humilitat per connectar-me amb la realitat. La curiositat per aprendre de la realitat. La creativitat per transformar la realitat.

Humilitat en la seva accepció original en grec vol dir "veritat". I no hi ha veritat més gran que la natura, la vida, la biologia. La resta són construccions socials. Concrecions culturals d'una determinada interpretació de la realitat des d'un punt de vista econòmic, polític i/o religiós. Les persones ens construïm marcs mentals per donar cobertura ideològica a les estratègies que desenvolupem per atendre les nostres inquietuds. Tant inevitable com legítim. Res a dir. La qüestió és no confondre els nostres filtres perceptius i interpretatius amb absoluts i fer-ne dogmes d'aplicació gairebé universal. L'autoengany és un recurs tant vell com efectiu, i a voltes tan subtil com plaent. M'enduria la humilitat com a antídot a la ceguesa de l'ego per sobreviure més enllà de les meves veritats.

Curiositat etimològicament vol dir "desig de saber". Voler saber és el motor motivacional de l'aprenentatge. La curiositat és la llavor del coneixement. Amb els anys les persones anem acumulant experiències i sabers. La vida ens va nodrint fins al punt que algunes persones corren el risc d'empatxar-se. De creure's que ja ho saben tot. Que ja res els pot sorprendre. Que ningú els hi ha d'ensenyar res. Embafats han perdut la gana per explorar i les ganes de descobrir. Només saben i volen alliçonar. M'enduria la curiositat com a antídot a l'arrogància per sobreviure més enllà de les meves certeses.

Creativitat és un substantiu que evoluciona del verb "crear", que vol dir fer alguna cosa que no existeix. Vivim un món basat en la repetició i en el modelatge. Convivim en una societat construïda sobre la mètrica de dades i en la rèplica de patrons, en què l'algoritme esdevé el nou oracle capaç de preveure pensaments i anticipar accions. Ens socialitzem en unes organitzacions i institucions organitzades al voltant de procediments i sistemes normatius que pretenen uniformitzar accions i pensaments, i en què l'estandardització es valora com a mesura d'èxit en termes d'equitat. Perquè tots per igual si tots som diferents? Perquè sempre fer el mateix si tot canvia al nostre voltant? M'enduria la creativitat com a antídot als hàbits mecanicistes per sobreviure més enllà de les meves rutines i inèrcies.

És la meva tria. Cadascú ha de fer la seva i jugar a imaginar-se un món en què els seus líders polítics, culturals, religiosos, empresarials i socials tinguessin aquestes competències. En el meu cas que fossin humils, curiosos i creatius. Potser tindríem més possibilitats de sobreviure en aquests temps incerts... o no? Qui ho sap?