Un canvi no és una evolució. Evolucionar vol dir fer les mateixes coses de manera diferent. Un canvi no és una creació. Crear vol dir fer alguna cosa del no-res. Canviar vol dir fer coses noves a partir de les coses que ja estem fent. Canviar costa més que evolucionar. En l'evolució no hi ha tants riscos. Canviar costa més que crear. En la creació no hi ha res a perdre. En el canvi hi ha riscos i coses a perdre.

No sabem encara si a l'escenari postpandèmia n'hi haurà prou amb evolucionar o caldrà crear. Ens falta perspectiva. Hi ha massa pressa per tornar a la normalitat que, per més "nova" que sigui, implica tornar a la quotidianitat coneguda, i com a molt evolucionar-la. Observo poca voluntat per crear. Per fer del no-res. La crisi no ha estat prou profunda, en termes sistèmics. Aquesta frase li sabrà greu, lògicament, a qui en l'àmbit individual hagi patit una sotragada important. No la faig des de la falta d'empatia. Certament a escala de realitats particulars, l'estrebada ha tingut un alt impacte en moltes persones, i cal ajudar a qui més ho ha patit. Parlo des d'una perspectiva global. Amb la desescalada i l'ansiolític de la "nova normalitat" sembla clar que l'objectiu és tornar a posar en marxa tot allò que sobtadament es va aturar, per recuperar una versió de la societat el més semblant possible a la de finals de febrer, quan ens semblava que Itàlia era un exoplaneta i que res podia fer trontollar les nostres certeses.

Simultàniament a la inèrcia per evolucionar i a la poca predisposició per crear, el coronavirus ha fet evident la necessitat de canviar. La pandèmia global no ha provocat un trencament estructural en els forjats del capitalisme, però sí que n'ha remogut els fonaments i n'ha sacsejat alguns pisos confortablement decorats. Tristament el més afectat ha estat l'ascensor (social) però això és motiu d'un altre article. Davant d'aquest terratrèmol, d'una magnitud assumible en l'escala del neoliberalisme global, cal efectivament fer alguns canvis. Només evolucionar pot quedar-se curt. I fer canvis ens pot evitar la necessitat de crear. Crear, dèiem, és fer del no-res, i per tant és un escenari en el qual no hi ha res a perdre. Així, millor el canvi malgrat que hi hagi riscos a perdre. O justament perquè desperta aquesta por, ja que com a mecanisme de control no hi ha res més efectiu que la por, especialment la por a perdre. I així, paradoxalment, la sobrevaloració del canvi ens allunya de crear. El canvi com a mecanisme subtil de conservació, o quan allò que ja fem ens distreu d'allò podríem arribar a fer.

Tanmateix, la por no és l'únic topall que ens impedeix crear. També hi ha les responsabilitats o servituds que tenim amb nosaltres mateixos i amb tercers. Viure en societat és compartir madeixes de necessitats i teixir xarxes d'aliances per satisfer-les. Com més intensa és la xarxa, més vertigen a quedar-se'n sense. Com més espessa, més pànic a saltar al buit des del trapezi del dia a dia. Necessitem la xarxa per esmorteir les possibles caigudes. Intel·ligent i saludable. Aquest filat de complicitats al principi es crea, del no-res, i en la mesura que va agafant forma el moviment de creació es va substituint progressivament per un d'evolució. A major consistència dels nusos, major resistència de la xarxa. Tan cert com que si de tan sòlids es tornen rígids, perden flexibilitat i guanyen risc de trencar-se, malmetent la funcionalitat de la xarxa. Canviar alguns nusos ens protegeix de la necessitat de crear una nova xarxa. Una garantia molt útil. I alhora una oportunitat perduda.

Per tot plegat, aquest context d'incertesa és una bona ocasió per preguntar-se honestament quin és, en aquestes circumstàncies, l'impuls que brolla genuïnament des de dins d'un mateix i si apunta, essencialment, a l'evolució, al canvi o a la creació. No hi ha un moviment millor que un altre. Els tres són bons i vàlids si són autèntics i en la mesura que són nostres. El repte és escoltar-se, just en aquest moment, per descobrir-ho i treure'n el màxim potencial en benefici propi i de la col·lectivitat. Per no demanar-se massa i per no renunciar a res. Per fer del CANVI el motor de transformació que ens permeti EVOLUCIONAR per CREAR una "nova realitat" més humanista, solidària i ecològica que transcendeixi aquesta "nova normalitat" que ens anestèsia com a subjectes i com a comunitat. Cadascú de nosaltres tenim un paper en la construcció d'aquesta nova realitat. Si no l'escollim nosaltres, l'escolliran per nosaltres.