Aquesta pandèmia del Còvid-19 ens deixarà a tots moltes fotografies pel record. Imatges que gravarem al mòbil, a la retina o a l'ànima en funció de la petjada que ens deixin. Instantànies que recolliran escenes quotidianes impactants i de gran intensitat. Moments bons de tendresa, de felicitat o de complicitat que ens hauran fet sentir esperançats. I també moments dolents de tristesa, de ràbia o de frustració que ens hauran trasbalsat. Les situacions excepcionals provoquen reaccions emocionals d'alt voltatge, amb els seus pics i les seves corbes que també pugen, baixen i s'aplanen com la pròpia corba de contagis per coronavirus.

La vida, també durant el confinament, al llarg del desconfinament i ara en la "nova realitat" és una seqüència d'instants, d'instantànies. Si les mirem una a una, de forma aïllada, i ens quedem enganxats a una sola imatge, perdem perspectiva i correm els risc de confondre una part amb el tot, un fotograma amb el conjunt de la pel·lícula.

A la vida, igual que al cinema, hi ha girs argumentals inesperats que ens sorprenen i ens descol·loquen però la història segueix el seu curs sempre endavant. No hi ha altra direcció possible. A vegades evoca el passat. A vegades anticipa el futur. Però nosaltres sempre la veiem, la vivim, en present i endavant. El flux vital sempre és en present i endavant. Podem recordar fotogrames vells o imaginar-ne de nous. Podem fins i tot congelar la imatge, però la vida sempre s'obre camí, en present i endavant.

L'àlbum amb les fotos i records agradables l'hem de guardar com un tresor, ja que és un rebost inesgotable d'energia positiva al que podem accedir sempre que vulguem i necessitem. Si agafem una d'aquestes instantànies i ens reconnectem amb aquell precís moment podrem tornar a sentir, com si fos ara mateix, la sensació reconfortant que vam viure. Aquest és el prodigi de la memòria: ens permet despertar ancoratges que són nutrients emocionals, a voluntat pròpia. Un regal extraordinari.

Ara posem el focus en els fotogrames i records dels moments que ens han desagradat o ens han fet mal. Són instantànies que recullen vivències feixugues en que tot semblava fosc, espès i borrós. Al llarg d'aquests mesos ben segur que hem viscut alguns moments de neguit, més o menys puntuals, en que potser ens hem sentit al límit, com si ens haguéssim quedat a les fosques, com si ja no poguéssim més. I tanmateix hem pogut més. Les hem superat. Hem aconseguit transcendir-les. Ha tornat la llum. A vegades a empentes i rodolons. A vegades amb alguna seqüela... però finalment aquella situació ha passat, aquella sensació s'ha desdibuixat o aquella emoció s'ha diluït, emergint una nova situació, sensació o emoció, un nou fotograma.

Aquest és el punt. Aprendre a posar perspectiva temporal. Aprendre a relativitzar l'impacte d'un fotograma aïllat, posant-lo en el context més ampli de tota la pel·lícula. Aquesta crisi del coronavirus és en molts aspectes un drama que ens deixarà profundes conseqüències individuals i socials no volgudes, fotogrames desenfocats i amb poca llum, tanmateix és molt important no perdre de vista que són un conjunt de preses de la nostra biografia, no la pel·lícula sencera de la nostra vida. Ens pot semblar que estiguem com atrapats en una mena de trama tràgica. I potser hi estem, ara. Però no sempre, ni per sempre. La vida és dinàmica, mentre dura, i els cicles són finits, tenen data de caducitat. A vegades molt llargs, però res és per sempre. La pandèmia del coronavirus tampoc, i les seves derivades tampoc. Tinguem la capacitat de dissociar-nos del que estem vivint i posar-hi perspectiva. No per menystenir-ho ni per negar-ho. Si no per ajustar-ho a l'escala temporal d'una vida sencera.

Convertim-nos en els guionistes de la nostra vida i no deixem que aquesta crisi de pel·lícula ens apagui l'esperança d'un desenllaç feliç en que sempre, malgrat ara no ens ho sembli, acaben perdent els dolents. I està clar, el dolent d'aquesta pel·lícula és el coronavirus.