Molt oportuna ha estat aquest estiu l'estrena a la plataforma Filmin de la sèrie francesa "El col·lapse". Tracta en vuit episodis diverses situacions que els succeeixen als personatges sota la hipòtesi que tot el sistema col·lapsés. Cap dels capítols et deixa indiferent. Ens interpel·la a fer una profunda reflexió sobre què passaria amb el planeta i la societat si aquesta situació hipotètica es fes realitat. Les opcions extremes són clares: seria la fi de la humanitat?, o una oportunitat de refer un model estirat fins a més enllà dels seus límits? Segurament fa uns mesos no l'haguérem trobat tan inquietant.

L'historiador i antropòleg Joseph Tainter, a la seva obra "El col·lapse de les societats complexes", es pregunta si existeixen explicacions comuns sobre les raons per les quals civilitzacions com els maies i l'imperi romà van col·lapsar. Eren civilitzacions amb tradicions i complexes estructures socials, tecnologia avançada i malgrat això van tenir un mal final. La tesi de Tainter és que quan l'elit d'una societat afegeix un grau més de burocràcia que comporta una major tributació, acaba extraient tot el valor de l'entorn fins que no és possible extreure res més. El problema més gran són les resistències dels que s'han estan beneficiant, perquè no estan disposats a fer cap renuncia. Arribats a aquest punt, la societat col·lapsa perquè representa l'única forma possible de simplificació. Les societats col·lapsen perquè és l'única forma que troben per eliminar la complexitat.

On som ara? La pandèmia de la covid, sense portar-nos a una situació de col·lapse, ha fet aflorar moltes fragilitats que ja teníem. Hem viscut d'un model econòmic, mediambiental i social molt depenent de la mobilitat internacional que s'ha vist sobtadament interrompuda, i que pot provocar un terrible impacte en bona part del teixit empresarial.
Per mitigar les pitjors conseqüències, confiem en l'arribada dels fons europeus, que seran una ajuda per parar el cop que ha representat l'aturada econòmica. Però posar diners no és suficient. Com a petita mostra de dades contundents, l'Estat espanyol ha multiplicat per més de cinc vegades la xifra del deute en 25 anys (des de finals del 1994 fins al 2020). El deute no es pot reduir si no és basat en un model productiu que generi progrés i benestar. Independentment de l'ajut que representin els fons europeus, cal trobar els consensos necessaris per anar a la recerca de quin ha de ser el nostre model productiu del futur, que sense renunciar al turisme, pugui reduir la seva dependència.

Construïm un nou model? És fàcil posar-nos d'acord en el fet que és desitjable poder anticipar els riscos, per tal d'evitar un possible col·lapse. Sembla lògic pensar que és la governança la que ens hauria de salvar que aquesta situació extrema pogués arribar. Però aquesta pandèmia no ens ha mostrat que les institucions hagin tingut la capacitat de gestionar el que no esperaven.

El concepte de sostenibilitat d'acord amb les teories de Tainter, diu que sorgeix de la capacitat de les societats per resoldre problemes. I la sostenibilitat sempre és una qüestió de sacrificis. Llavors, com es poden prendre decisions que busquin la sostenibilitat? La tecnologia i les dades ha permès millorar la disponibilitat de dades reals de la covid.

El sistema busca les seves respostes dins d'un protocol que no existeix per situacions tan noves i d'una complexitat tan elevada, que el que demanen és flexibilitat i adaptació. La tecnologia no ha pogut eliminar els obstacles del sistema actual, que s'ha vist superat per prendre decisions sostenibles per les persones, per la societat i pel planeta.
En equips humans reduïts, com ho són la majoria de les empreses del nostre país, aquests petits ecosistemes formats per equips de persones, davant de l'emergència han actuat amb una prioritat molt clara: sobreviure. Quan entenem col·lectivament la gravetat de l'emergència, tenim més capacitat d'adaptar-nos. En lloc de col·lapsar, el que fem és generar noves dinàmiques. Quan entenem que l'escenari és crític, pot ser més fàcil debatre sobre les possibles solucions, així com acceptar els sacrificis que caldrà fer per adaptar-se. Els grans problemes només es poden resoldre amb consensos sobre quines són les prioritats, compartint quines són les possibles solucions, i fent que els sacrificis estiguin raonablement distribuïts. Ara que hem viscut una aproximació de col·lapse (en un grau molt lleu) hauríem d'aprofitar per posar-nos d'acord en el que col·lectivament ens importa. Potser abans de pensar quins són els objectius que volem aconseguir, haurem de consensuar quins són els valors que volem preservar.