Els advocats en exercici sovint critiquem que les lleis estan fetes massa vegades des de despatxos i allunyades de la realitat. Un focus d'aquestes crítiques ha estat la legislació concursal, nascuda per a intentar garantir la continuïtat empresarial i el cobrament dels deutes per part dels creditors i que, en la pràctica, ha acabat propiciant una desaparició massificada de petites i mitjanes empreses.

El nou Text Refós de la Llei Concursal, que va entrar en vigor l'1 de setembre de 2020 ha intentat pal·liar aquesta xacra legislativa, però de manera insuficient, perquè en opinió de qui subscriu aquest article encara manté massa privilegis a favor dels creditors financers i de les administracions públiques. Si argumentem que aquest tipus de creditors haurien de ser proclius a refinançar, activament com ho pot fer un banc o passivament com ho pot fer una administració pública, a fi d'evitar la ruïna progressiva de les empreses afectades i així poder garantir el cobrament almenys parcial del deute (o demorat en el temps), ens equivoquem. La realitat és molt més prosaica; els bancs acaben venent els seus crèdits de difícil cobrament a fons voltors (sanejant així els seus balanços) i, pel que fa a les administracions públiques, a la pràctica els resulta indiferent deixar caure empresa rere empresa (la visió de l'interès públic, a vegades, té aquesta vessant perversa).

No obstant això, vull assenyalar un punt de la nova Llei Concursal que pot ser útil i que té una aplicació pràctica important. Faré referència a aquelles empreses que estan patint les mesures cautelars que l'Agència Tributària adopta a l'empara de l'article 81 de la Llei General Tributària (malauradament, amb freqüència, de manera desproporcionada) i que suposen embargaments de quantitats que encara no es deuen, perquè l'Agència Tributària adopta aquestes mesures al principi d'un procediment de derivació de responsabilitat entre societats (per exemple), amb l'argument que després, quan el procediment acabi, l'empresa pot resultar insolvent. Aquesta vulneració del principi "de presumpció d'innocència", té curiosament un remei amb la nova Llei Concursal i què trobem a l'article 54.2. Imaginem una empresa a la qual Hisenda li vol derivar un deute per vinculació a una altra empresa o simplement considera que se li ha de practicar una liquidació complementària per un import quantiós i davant d'aquesta situació l'Agència Tributària decideix exigir el pagament del "futur" deute ARA. Resultarà molt difícil, a curt i a mitjà termini, aconseguir deixar sense efectes aquesta mesura, la qual pot estrangular l'empresa per manca de liquiditat.

Quin pot ser el remei? Com la crisi de liquiditat ha arribat per una decisió de l'Agència Tributària, és possible acudir al Concurs de Creditors amb un doble objectiu.

En primer lloc, si aquesta mesura cautelar no existís, l'empresa seria perfectament viable, la qual cosa s'hauria de demostrar amb un Pla de Viabilitat basat en la pròpia realitat existent fins aleshores.

En segon lloc, el Jutge Mercantil, en virtut d'aquest article 54.2 de la Llei Concursal té la facultat d'acordar la suspensió d'aixecar les mesures adoptades per qualsevol autoritat administrativa i per altres Tribunals, si considerés que això pot resultar perjudicial per a l'adequada tramitació del Concurs. El Pla de Viabilitat al qual abans hem fet referència és el que ha d'acreditar al Jutge el perjudici causat per la mesura de l'Agència Tributària o d'un altre Tribunal.

Aquesta "facultat" que la nova Llei Concursal atorga al Jutge Mercantil pot ser una eina molt eficaç per a salvar empreses. El Concurs de Creditors, en aquest sentit, sí que serviria per a garantir una continuïtat empresarial i que els creditors cobressin i, un aspecte molt important, se salvarien també els llocs de treball de l'empresa concursada.