El temps és lineal i absolut. Lineal perquè dibuixa un traç únic del qual no podem escapar. I absolut perquè és binari. Se'n té, si ets viu, o no se'n té, si ets mort. El temps marca una direcció inequívoca que ho abasta tot. Si en tens, el tens tot.

El temps mai és el problema. Ni tampoc la solució. És indiferent a la nostra existència. No té olor, ni color, ni gust. No s'estira, ni s'escurça. No s'adapta, ni s'ajorna. El temps no té emocions, ni empatia. No és ni bo, ni dolent. No és just, ni capritxós, ni equitatiu. Ni analògic, ni digital. El temps és temps, i prou. Aliè a nosaltres i a la manera com ens hi relacionem i com l'organitzem. Barallar-se amb el temps és una batalla perduda, esgotadora i estèril.

Una altra cosa és com vivim el temps de què disposem i com el distribuïm. Com l'omplim de contingut i quin sentit hi donem. A què dediquem el temps és l'indicador més fiable dels nostres valors reals més enllà de retòriques discursives. Fer l'exercici honest de revisar com repartim el temps és un mirall on veure reflectides les nostres prioritats vitals. La prova del cotó definitiva.

Ara bé, gràcies a la nostra capacitat d'abstracció podem jugar amb la linealitat insubornable del temps. Físicament no podem sortir de la seva línia inexorable, en som captius, però en l'àmbit conceptual podem imaginar que ens en deslliurem. És com si d'alguna manera poguéssim viatjar en el temps, això sí, sempre dins de la seva direcció. Un viatge que es pot fer en dos sentits. En sentit del present cap al futur, o en sentit del futur cap al present. Una direcció inequívoca, dos sentits de la marxa.

Omplir la direcció del temps en sentit del present cap al futur és planificar, organitzar, evolucionar, executar, focalitzar, desenvolupar. Construir des del present cap al futur és projectar el present, contrastar hipòtesis, assignar prioritats, alinear accions, disposar recursos, prendre decisions. Gestionar.

Omplir la direcció del temps en sentit del futur cap al present és inventar, crear, somiar, descobrir, visionar, predir. Construir des del futur cap al present és anticipar el present, fer-ne un esbós, apuntar una tendència, descriure una intenció, obrir una possibilitat, forjar un espai. Generar.

En l'àmbit de l'empresa, si bastim des del present cap al futur, el paradigma és de l'acció a la transformació. Si bastim des del futur cap al present, el paradigma és de la inspiració a l'acció. En el primer supòsit el present treballa pel futur, en el segon el futur crea el present. Una diferència rellevant.

Ambdós sentits són complementaris. Cap és millor que l'altre. Si bé és cert que configuren dues maneres diferents de relacionar-se amb el temps. En aquests moments de tanta desesperança en el present i de tanta incertesa en el futur, transitar per la línia del temps en un sentit i en un altre, integrant ambdues perspectives, ens pot aportar un plus diferencial que ens permeti donar resposta als reptes i desafiaments d'aquesta complexa situació.