Sovint anomenem "dia a dia" al conjunt de tasques més o menys repetitives que tenim agendades i a les que sobrevenen proposades pels múltiples interlocutors amb qui interactuem al llarg de la jornada. Així, és probable que arribem al llarg d'una maratoniana diada de feina amb la sensació una mica angoixant que no hem parat en tot el dia i alhora amb la certesa una mica incomoda que no hem fet res de valor en tot el dia. Infinitat de microtasques associades a microgestions amb microresultats i macro-esforços, una combinació tant molesta i frustrant com inquietant i estressant.

Si aquest és el meu cas, sembla no molt agosarat concloure que "el dia a dia" té un evident domini sobre mi, i que la seva espiral diabòlica em té captiu i m'atrapa sense remei a la follia d'una cursa infinita que no em permet gaudir de les victòries d'etapa.

En certs ambients professionals, ancorats en l'etapa industrial, encara es valora la força de treball entesa en la seva accepció original, gairebé marxista. L'important és treballar molt i dur. La "carrega" de treball és el que compta. Seguint amb la metàfora de la cursa, el més important és la velocitat, previsiblement per arribar el primer i guanyar.

Però, i si el més important no fos ni el treball, ni la força, ni la velocitat, ni arribar el primer...? I si el més important fos el valor, el propòsit, la direcció i arribar plegats? I si en lloc de farcir el "dia a dia" de tasques, la qüestió fos omplir el dia de motivacions, això és de motius per a l'acció que hi aportin sentit? I si al final no és tan important fer el cim, sinó decidir si volem fer el cim, i si és el cas, quin cim volem fer i com el volem fer?

A què dedico el meu "dia a dia" és un indicador molt fiable, més que no pas el meu relat, de les meves prioritats reals. Qui decideix a què dedico el meu "dia a dia" és una mostra molt representativa, més enllà del meu discurs, de les meves servituds relacionals.

Mai és tard per revisar el meu "dia a dia" i preguntar-me, amb la màxima honestedat que pugui sostenir, amb què estic compromès i amb qui estic compromès. Dues preguntes incòmodes que són el preu del rescat que he d'assumir per alliberar-me del "dia a dia" que em té segrestat.