En anteriors articles he fet una defensa de la segona oportunitat, invocant l'aplicació de la normativa europea que permet exonerar el deutor dels deutes amb la Seguretat Social i amb la Hisenda Pública, així com també del preconcurs, com a eina per a evitar la destrucció d'empreses. Ara bé, la meva defensa es basa en què el deutor ha de ser de bona fe, ja que no posarem més eines a disposició de qui no paga, de qui defrauda i de qui, en general, actua de mala fe.

Existeixen administradors que deixen deutes i tornen al mercat amb societats a nom d'altres persones per evadir-se dels deutes

Per això, en aquests turbulents temps de la pandèmia, també ens trobem amb aquelles societats que han deixat de pagar, els seus administradors han desaparegut, però és possible que temps després ens els trobem de nou al mercat, però, això sí, dins d'una empresa on no consten per a res, ja que no normalment pot estar a nom d'un testaferro o d'un familiar. Són autèntics 'Houdinis' societaris i empresarials, si se'm permet l'expressió.

L'anomenada teoria de l'aixecament del vel és una creació de la jurisprudència del Tribunal Suprem, a partir d'una Sentència de 28 de maig de 1984 i que permet actuar contra les persones, socis, que estan darrera de societats fallides o que han actuant fraudulentament, de manera que es trenca aquella regla per la qual els socis no responen dels deutes de l'empresa. Durant aquests quasi quaranta anys de jurisprudència, ha hagut una evolució i ja no es tracta només d'exigir la responsabilitat d'aquells socis que hi ha al darrera de la societat i que s'han aprofitat del fet de no pagar els deutes, sinó que les més recents Sentències també permeten anar contra aquelles altres persones, que sense ser sòcies de la societat impagadora, hagin estat els caps pensants, els artífexs del frau o simplement hagin obtingut un benefici amb els impagaments de l'empresa deutora.

La figura de l'aixecament del vel permet actuar contra aquests comportaments fraudulents per no fer front als deutes

L'avantatge d'aquestes noves Sentències és que ens permet ampliar moltíssim el marge de reclamació davant d'aquests mags de l'escapisme empresarial. Imaginem-nos el supòsit que la societat X, SL., ens deu diners i és insolvent i els seus socis A, B i C també són insolvents, però resulta que el cònjuge d'A, juntament amb el germà de B i el cosí de C han muntat una nova societat que es dedica a la mateixa activitat i que se n'aprofita del fons de comerç que tenia X, SL. Aquest aprofitament empresarial, malgrat que no hi hagi la coincidència de socis, ens permet demanar responsabilitats no només a la nova empresa, sinó també a les noves persones vinculades a les anteriors que ara estan desenvolupant la mateixa activitat.

En aquest sentit, ens ha beneficiat la conducta de les Administracions Públiques amb les seves derivacions de responsabilitat contra els administradors i persones vinculades a societats moroses. En el fons, el que s'acaba perseguint és el frau i l'ús fraudulent de la constitució de societats mercantils, ja que és molt fàcil constituir una nova societat amb un capital social de 3.000,00€ i canviant d'administrador i de socis. Fins i tot, es pot acabar buscant i exigir responsabilitat a la persona que coordina, en el seu cas, diverses empreses que estan substituint una primera empresa deutora; és el fenomen del testaferro però a l'inrevés.

Les darreres sentències amplien considerablement el marge per a les reclamacions davant d'aquests mags de l'escapisme empresarial, cal aprofitar-ho

Aquesta doctrina també és aplicable en els casos en què la societat deutora acabi en concurs de creditors i el seu lloc en el mercat acabi sent ocupat per persones vinculades a la societat concursada. Aquí, el frau encara és més rellevant perquè sota una aparença de legalitat, és a dir, d'haver observat les regles de la Llei Concursal, en realitat, hi ha una estratègia per a defraudar els creditors. També és irrellevant que el concurs hagi estat declarat fortuït; això és així perquè la Llei Concursal preveu que es pugui qualificar el concurs com a culpable si s'acredita que les persones que formaven part de la societat concursada van ser responsables amb la seva actuació dolosa (negligència greu) del concurs, però, això és radicalment diferent del fet d'utilitzar una forma societària (crear una societat) amb la intenció d'eludir responsabilitats.

Abans m'he referit a la nova tendència de la jurisprudència com un avantatge, perquè amplia realment el ventall de persones el patrimoni de les quals pot ser atacat per a cobrar un deute que de moment és incobrable. Això no obstant, cal acudir als Tribunals, presentar unes proves prou consistents de la coincidència d'activitat societària, fons de comerç, presència de les mateixes persones que a la societat impagadora o vinculades amb aquestes...

En resum, disposem d'una nova eina, cal aprofitar-la.