Els sistemes vius una vegada han assolit amb èxit el repte adaptatiu d'encaixar a l'entorn, es tornen conservadors amb la intenció de garantir-se la supervivència, via estabilitat. Aquesta fórmula és molt funcional en contextos amb pocs canvis en que el ritme evolutiu és prou lent com per anar validant, per assaig i error, les estratègies amb majors rèdits adaptatius. El problema esdevé en moments de metamorfosi en que els canvis es concentren i s'acceleren, i es necessiten solucions significativament diferents. És el moment de les transformacions en els paradigmes, en que les velles respostes ja no serveixen perquè les preguntes de sempre han quedat obsoletes. És en aquest punt de desajust quan, paradoxalment, la pulsió de supervivència posa en risc a la pròpia existència ja que actua com un fre reactiu en que les inèrcies, que fins al moment jugaven a favor, sobtadament esdevenen forces de resistència.

Les empreses, com qualsevol altre sistema, també tendeixen a acomodar-se quan aconsegueixen una rendibilitat de confort en l'intercanvi amb el seu medi o nínxols. Les persones que formen les organitzacions no s'escapen d'aquesta dinàmica i poc a poc van implementant marcs normatius per guanyar eficiència (major control sobre processos repetitius) amb la mateixa celeritat en que van perdent flexibilitat (menor adaptació a la volatilitat de processos disruptius). Moltes empreses queden atrapades en aquest dificilíssim equilibri entre innovar constantment per generar valor pel mercat o consolidar procediments i treballar per mantenir a la pròpia estructura. Molts directius, també immersos en aquesta polaritat, acaben fent plans estratègics per dirimir-se entre tenir la raó o entendre què està passant. I entendre què està passant implica necessàriament estar disposat a no tenir la raó, un peatge difícil d'assumir, especialment si s'han encadenat algunes victòries d'etapa.

Entre tant, en el punt d'intersecció entre el factor tecnològic que tot ho impregna d'exponencialitat i el factor ambiental que en fa la correcció en termes de sostenibilitat, emergeix un nou marc tan ple d'oportunitats com farcit d'amenaces. Pel costat tecnològic sembla que no hi ha límits i per la banda ambiental sembla que no hi ha retorn, justament perquè hem passat tots els límits. I en la cruïlla les persones i les organitzacions, empreses i institucions, maldant per trobar el seu lloc i no deixar-se engolir per l'espiral trituradora de la immediatesa que tot ho fa excessivament efímer. És qüestió de combinar la màxima claredat en la percepció amb la justa velocitat en la reacció, sense perdre de vista el propòsit que aporta focus i apunta al sentit. Claredat per no perdre la connexió amb la realitat. Velocitat per no despenjar-se de la realitat. I propòsit per transformar, des de dins, aquesta mateixa realitat.