El sociòleg Zygmunt Bauman a l'any 2000 va publicar el llibre "Modernitat Líquida" on va apuntar i desplegar la seva teoria sobre els fenòmens socials de l'era contemporània, diferenciant-los dels d'èpoques anteriors. En aquest llibre va encunyar un concepte que va fer furor i que es va fer un forat en l'imaginari col·lectiu: la REALITAT LÍQUIDA. Una idea que va marcar tendència a nivell de pensament, i que després es va aplicar a molts altres àmbits com ara societat líquida, organitzacions líquides, relacions líquides, en definitiva, temps líquids. El concepte "líquid" fa referència a la pèrdua de consistència i fortalesa de les institucions i estructures socials predominants.
Totes les cultures han basat, històricament, la seva existència i supervivència a partir d'una estructura organitzativa i d'un corpus normatiu que aporten control i estabilitat social i ofereixen un marc de referència al ciutadà i al conjunt de la societat, configurant àmbits de predicibilitat. Així, tradicionalment, la vida estava més o menys dissenyada per a cada persona, que havia de seguir una sèrie de patrons preestablerts i predefinits que l'ajudaven a prendre les decisions de la seva vida. En la modernitat les persones s'han desprès d'aquests patrons i estructures, i cadascú ha de crear el seu propi motlle per determinar les seves decisions i forma de vida.
La modernitat, senyala Bauman, ha liquat aquests motlles i patrons, i això ha donat peu a una època en què tot flueix de forma efímera i res no roman. En aquest entorn líquid, la societat esdevé inestable, ambigua i de difícil comprensió i gestió per a la persona, que es refugia en l'individualisme davant la falta de referents. Els principis "sòlids" es dilueixen i esdevenen estructures volàtils, que desorienten i desconcerten al ciutadà, que es queda a la intempèrie.
El filòsof Francesc Torralba, 18 anys després, escriu el seu llibre "Món Volàtil" en que evoluciona la teoria líquida de Bauman i introdueix el postulat de la REALITAT GASOSA a partir d'una citació de Karl Marx: "Tot allò sòlid s'esvaeix en l'aire. Tot allò que creiem segur ja no ho és". Òbviament el context i la intenció de Marx eren molt diferents, però d'alguna manera anticipa l'escenari híper-volàtil en que vivim. En l'època medieval, el centre del món era Déu (teocentrisme). A partir del renaixement, l'home ocupa aquest lloc (antropocentrisme). En la societat gasosa, el món no té centre.
Determinades realitats que semblaven molt sòlides (algunes ho havien estat molt de temps) i que havien evolucionat a una dimensió més líquida, ara se'ns descomponen a l'aire en mil partícules. El sòlid evoca seguretat i estabilitat. El líquid, fluïdesa i imperceptibilitat. El volàtil és més difícil de conceptualitzar. La realitat gasosa es defineix per la hiperacceleració i per la hiperestimulació. Els valors a l'alça són la immediatesa i l'accessibilitat. Ho volem tot, i tot ha de ser ara i tot ha ser aquí.
En aquest context és interessant, i alhora inquietant, preguntar-se com les nostres empreses i organitzacions poden adaptar-se a aquesta nova realitat, i com els líders i gestors han de donar resposta a les necessitats emergents dels seus col·laboradors. En aquesta SOCIETAT GASOSA, vaporitzada i etèria, necessitem EMPRESES LÍQUIDES, flexibles i adaptables, que s'organitzin al voltant de PROJECTES SÒLIDS, consistents i viables, que permetin a persones i equips comprometre's (això és trobar sentit i aportar valor) amb ecosistemes empresarials sostenibles i en equilibri entre la legítima rendibilitat econòmica i l'imprescindible rendiment mediambiental i social.