Parlant amb uns col·legues professionals sobre un presumpte cas d'assetjament laboral a la feina, arribàvem a la conclusió que la realitat és tant polièdrica que no sé sap mai... L'assetjament és una realitat concreta, tipificada i descrita nítidament amb una sèrie de conductes específiques d'una persona o grup de persones envers una altra persona o grup de persones. Cada empresa ha de tenir definit en el seu protocol d'assetjament quines són aquestes conductes, per quins canals es podem denunciar, quins són els procediments d'actuació en cas de denuncia i quin és el règim de sancions aplicable. Tot per escrit i comunicat de forma pública, explícita i inequívoca al conjunt de treballadors i treballadores. Fins aquí no hi hauria d'haver massa problemes. 

Ara bé, la complexitat apareix en la vivència particular i íntima, per tant subjectiva, que cada persona fa d'aquest catàleg (suposadament objectivable) de comportaments, fets i situacions susceptibles de ser definits com a assetjament laboral. Sent d'especial dificultat acotar-ne el grau i la intensitat i inferir-ne la intencionalitat. D'aquesta manera, la frontera que separa el conflicte interpersonal de l'assetjament no està tan ben perfilada com a priori podria semblar, ja que hi ha un inevitable biaix interpretatiu i experiencial donat que correspon a cada persona determinar el comportament que li resulta inacceptable i ofensiu.

Mirarem de donar algunes pistes que ens ajudin a discernir. L'assetjament laboral implica un pla preconcebut de violència psicològica, abusiva i injusta, aplicat de forma sistemàtica i recurrent, durant un temps perllongat, en el lloc de treball, amb la finalitat de destruir les xarxes de comunicació de la víctima, devaluar la seva reputació, minar la seva autoestima, pertorbar l'exercici de la seva feina, degradar deliberadament les seves condicions de treball, i aconseguir que finalment aquesta persona o persones abandoni/n el seu lloc de treball, produint un dany progressiu i continu a la seva dignitat professional i personal.

Algunes de les conductes que ens poden ajudar a identificar si s'està produint una situació d'assetjament laboral o no, són: Criticar la feina de manera sistemàtica. Pressionar o sobrecarregar de treball obligant a lliurar-lo en terminis impossibles de complir. Difamacions professionals i/o personals. Modificar sense previ avís tasques o responsabilitats amb l'objectiu d'induir a cometre errors. Assignar tasques de poc o escàs valor o deixar sense res a fer, com a pretext per al·legar posteriorment un baix rendiment. Comunicació mitjançant crits, males formes, amenaces, insults, emprant un to despectiu. Aïllament de la resta de companys. Magnificar errors prenent mesures desproporcionades. Difondre calúmnies amb l'objecte de menyscabar la reputació personal o professional. Qüestionar sistemàticament les decisions i opinions. Culpabilitzar sense arguments ni dades.

És responsabilitat de totes les persones que configuren una empresa vetllar perquè no es produeixin conductes i situacions com les descrites, i en cas de dubte parlar amb Recursos Humans o la direcció. No des d'una òptica de vigilància mútua però sí des d'una perspectiva de prevenció per minimitzar els efectes nocius que l'assetjament laboral té per a les persones i per al conjunt de l'organització. No sempre és així ni en tots els casos, però l'experiència ens diu que si som capaços d'identificar una situació de presumpte assetjament en les seves fases inicials, és possible reconduir la situació fent una intervenció ajustada i professional. De la mateixa manera, l'experiència també assenyala que si no es detecta a temps, hi ha un punt d'inflexió, de no retorn, en que les seqüeles psicològiques per a la persona afectada i les implicacions per a l'empresa són de tal magnitud que ja només és possible una actuació punitiva. L'assetjament laboral és una qüestió que ens inclou i ens afecta a tots. Estiguem-hi amatents.