Arriba el setembre i tornem a una suposada normalitat, marcada per la recuperació de la quotidianitat en la majoria de persones. Qui més qui menys té les seves rutines personals, familiars, socials, de feina, de lleure,... Alguns a poc a poc i altres de forma més brusca, tots tornem a entrar a la roda de la que l'estiu havia descentrat l'eix de rotació. Uns ho viuen bé, quasi com un alliberament i altres ho viuen gairebé com tornar a complir una condemna. Cadascú coneix les seves circumstàncies i motivacions.

El que sembla que compartim uns i altres és la sensació que l'estiu ha passat molt de pressa i que ens ha faltat temps per fer tot el que volíem fer. I que comencem una nova "campanya" en la que tenim també moltes coses a fer, a banda d'algunes que ja ens va quedar pendents per falta de temps. I que a poc que ens encantem ja serem a Nadal i no haurem tingut temps per fer-ho tot. Així, la constant i fil conductor dels diferents moment de l'any és que no tenim mai prou temps. No tenim temps. Som pobres de temps!!

La creença que "no tenim temps" és una mena de "trampa al solitari" que ens fem a nosaltres mateixos, amb la intenció positiva de treure'ns responsabilitat. És un acte reflex d'autoprotecció que ens permet posar fora de nosaltres una part de la responsabilitat de decidir i que ens ajuda, de forma autoindulgent, a gestionar millor el dol de la pèrdua associat a l'implacable cost d'oportunitat. No podem amb tot i dient-nos que "no tenim temps" posem l'atenció en el temps i no en la revisió crítica de tot allò que volem. I ens quedem, almenys aparentment, una mica més tranquils. La "culpa" és del temps, no pas nostra...

Ara bé, si som honestos amb nosaltres mateixos ens adonarem que en realitat, mentre estem vius, tenim tot el temps. No n'hi ha més. El tenim tot. Els temps es binari. El tens o no el tens. No pots tenir-ne poc o molt. El temps és absolut. El tens tot, ets viu, o no en tens gens, ets mort. Una dimensió aliena al nostre control i voluntat. Podem, com a molt, mesurar-lo. Però no podem allargar-lo, ni escurçar-lo. No podem emmagatzemar-lo, ni comprar-ne, ni vendre'n. Per tant, el temps no és el problema, o en tot cas, és un problema irresoluble. La qüestió és què fem, com omplim de contingut, el temps que tenim. Quina assignació de tasques, en quantitat i en dificultat, fem a les unitats de temps que predefinim de forma arbitrària en l'intent per "controlar-lo"

No som pobres de temps. De fet, temps és l'únic que tenim garantit, mentre estem vius. Curiosament el temps és, en essència, gratuït. El temps ens ve donat sense haver de fer res a canvi. El punt clau és com administrem aquest temps associant-lo a unes tasques, i per tant no a unes altres. Viure és mirar d'organitzar el temps per treure'n el màxim "rendiment" possible, entenent que no parlem només de rendiment econòmic, sinó també afectiu, familiar, social, d'estatuts, emocional, relacional, espiritual, de salut, de benestar,... Viure és decidir a què dediquem el temps. Viure és prioritzar el temps que tenim. L'inici del nou curs pot ser un bon moment per pensar-hi i fer-nos càrrec, amb plena consciència i intenció, d'aquesta decisió i priorització tan crítica, sens dubte la més important de la nostra vida. Si no ho fem nosaltres, algú ho farà per nosaltres. I aleshores només ens quedarà l'excusa de dir que no tenim temps...