Aquest article té dues parts, la que esteu a punt de començar i la que podreu llegir al mes de gener, sota el mateix títol. Ara al desembre la idea és fer una mena de balanç o revisió crítica de diferents aspectes que ens allunyen de construir un projecte vital sostenible, a mode de diagnosi. A l'article de gener la idea serà fer una mena de relació de factors que ens poden ajudar a millorar la sostenibilitat del nostre projecte vital, a mode de bons propòsits pel nou any.

Comencem amb una prèvia per centrar la reflexió: què vol dir "construir un projecte vital sostenible"? Doncs essencialment significa articular una manera de viure congruent amb un propòsit personal que: a) permeti desplegar-se com a persona i alhora transcendeixi a l'exclusiu interès (legítim però insuficient) de la pròpia individualitat, b) que consideri i respecti als altres, c) que contribueixi en algun punt al conjunt de la societat, d) i que ajudi a preservar un llegat ecològic per a les futures generacions.

Heus aquí una relació de 10 maneres de viure, entre moltes altres, que ens desconnecten d'aquest projecte vital sostenible:

1. La ràbia. És una manera de viure permanentment enfadat amb un mateix, amb els altres, amb el món i amb l'univers sencer. És viure des d'una sensació d'injustícia que ho embolcalla i ho distorsiona tot. És un viure des de la queixa i el ressentiment. Hi ha un desengany, una mena de deute, un dol gestionat des de l'amargor interna.
2. La inèrcia. És una manera de viure sense massa consciència ni voluntat, com en pilot automàtic. És un anar fent, deixant-se portar pels altres i/o per les circumstàncies. És abandonar-se a la corrent, com un viure de memòria
3. L'apatia. És una manera de viure absent, des de la renúncia a fer-se càrrec d'un mateix. És viure amb una mandra existencial que provoca indiferència i desgana. Hi ha con un abandonament, com un deixar-se caure en una desídia que es va reforçant fins a enterbolir la racionalitat i sabotejar la voluntat.
4. La nostàlgia. És una manera de viure enyoradissa, amb to vital baix en que es sobrevalora el passat i es menysté el present. És viure de records i pels records, connectant-se de puntetes amb el present i mirant amb recel al futur. Hi ha com una tristor de fons que dificulta viure en primera persona.
5. La comparació. És una manera de viure en referència externa i per contrast. És un viure en constant avaluació d'un mateix i dels altres. Hi ha una obsessió per mesurar i calibrar, per contrastar i contraposar. És un viure binari en mode híper-exigent o en mode victimista, sense terme mig i poc compassiu amb un mateix i amb els altres.
6. La impotència. És una manera de viure des de la carència, des de la falta, des del "no tinc", "no puc, "no sé",... sobredimensionant la mancança, la debilitat, la feblesa. Hi ha un esgotament, una frustració, una sensació d'incapacitat que interfereix en la presa decisions. És un posar-se la vena abans de la ferida.
7. La impaciència. És una manera de viure neguitosa, amb pressa, des de la servitud de la immediatesa. Hi ha una sobreexcitació, un desfici, com una fal·lera pel resultat, sense gaudir ni valorar el procés. Hi ha una ansietat de base per la sensació d'urgència que tot ho precipita i tot ho fa imminent.
8. La dispersió. És una manera de viure des de la dificultat per enfocar, per discernir, per prioritzar. Es vol tot i no s'està disposat a assumir el cost d'oportunitat de la concreció. És un viure superficial, inconsistent, volàtil i sense compromís, en que una ombra persistent de dubte difumina els contorns de persones i situacions.
9. La supèrbia. És una manera de viure altiva des de la convicció de ser el centre gravitatori universal, des de l'arrogància del que se sap únic i se sent superior. La vanitat i la pedanteria són la carta de presentació d'aquest viure pretensiós i sovint condescendent. Es confon la lleialtat amb l'obediència i l'adulació.
10. L'autosuficiència. És una manera de viure en que hom creu que pot sol, que no necessita a res ni a ningú. Que no cal demanar ajuda ni donar gràcies. Que el peatge de la debilitat és la dependència. Que millor sol, que no cal acompanyat. Hi ha una desconfiança en les possibilitats de l'altre i un excés de rigidesa relacional.

A l'article de gener farem el decàleg en positiu per començar l'any amb força. De moment toca avaluar en quina mesura ens sentim atrapats per algun d'aquests punts i en quina intensitat. La diagnosi és personal i intransferible. Que el tió ens cagui honestedat i consciència.