Quan tenim un conflicte amb l'Administració, massa sovint els ciutadans tenim interioritzada la condició de súbdit i oblidem que, qui tenim al davant, per molt que representi l'interès general, pot estar obrant malament i que, si això és així, ens podem defensar. Això passa especialment quan el conflicte el tenim amb l'Agència Tributària, que és percebuda com un ens totpoderós que actua més enllà del bé i del mal i contra el que ho tenim tot perdut.

I no és així, com demostren tres males pràctiques de la hisenda pública que han quedat desacreditades recentment per sentències que han donat la raó als contribuents que han tingut la valentia -i la paciència- d'optar per la via judicial perquè els acabin donant la raó. Un objectiu que, tot i que molts cops no sigui fàcil ni ràpid, és possible, si es fan les coses en temps i forma.

La primera d'aquestes irregularitats són les denominades diligències-argúcia, que només persegueixen dilatar els terminis de prescripció. Una mala pràctica que va deixar en evidència el Tribunal Suprem el 2014, en considerar que cada requeriment ha de ser concret i ha de demanar dades essencials en una investigació. Si no és així, el rellotge cap a la prescripció ha de seguir corrent.

Un altre supòsit en el que l'Agència Tributària ha rebut una clatellada judicial fa referència a les comunicacions electròniques. La injustícia la destapa el cas d'una pime que va arribar a la via de constrenyiment per no haver respost als requeriments que Hisenda li feia per via electrònica, sense que aquesta empresa se n'arribés a assabentar. I, és clar, si no saps que et demanen una cosa, no pots correspondre a la petició. En aquest cas, el Tribunal Constitucional va determinar que l'Agència Tributària s'havia d'assegurar que les seves notificacions arribaven a l'empresa, que pel fet de no rebre aquestes notificacions de manera efectiva havia perdut el seu dret a la Tutela Judicial Efectiva. Tot el procés, doncs, va quedar invalidat. Tot i que això va passar després de 8 anys de lluita judicial i diverses resolucions en contra de l'empresa afectada.

El tercer cas que plantejo -i el més greu- és el que ha aflorat en la tramitació de la investigació sobre frau fiscal als protagonistes de la popular sèrie de televisió 'Cuéntame'. En aquestes actuacions es va destapar que l'antiga cap de l'Oficina Nacional d'Investigació del Frau suposadament hauria ordenat manipular milers d'arxius informàtics intervinguts el 2016 que podien servir per defensar els interessos d'Ana Duato i Imanol Arias, en el que es podria interpretar com una nova demostració de voracitat recaptatòria, en aquest cas arribant a l'extrem penal de la destrucció de proves.

Totes aquestes males pràctiques han quedat retratades com a tals. Però són perilloses, perquè qui les posa en pràctica té la capacitat d'embargar-nos i de portar-nos als tribunals. Tanmateix, hem de tenir molt present que nosaltres, empreses o particulars, tenim també el dret a reclamar l'empara del sistema judicial. No ens deixem intimidar i, quan intuïm que es vulneren els nostres drets, busquem el consell d'un advocat per valorar si podem defensar-nos de la totpoderosa Agència Tributària. Que no ho és tant com demostren aquestes tres modalitats d'abús que hem explicat.