Els administradors i els apoderats estan al seu lloc per prendre decisions en favor dels interessos de la societat a la que representen. Això és una obvietat que, malgrat la seva evidència, cal recordar en determinades situacions en les que algunes d'aquestes decisions han provocat l'efecte contrari, creant un perjudici per a la societat mercantil a la que defensen i als seus socis. Un administrador i un apoderat tenen, com tots els humans, dret a equivocar-se, i més si tenim en compte que en el món dels negocis hi ha cops en què les millors apostes tenen un component de risc que cal assumir. El que no és incompatible amb que determinades accions contraproduents es puguin objectivar com a deslleials, amb la càrrega de responsabilitat que això comporta per a qui les pren. En aquest article intentarem destriar el gra de la palla en un àmbit que provoca no pocs conflictes en el dia a dia de les empreses.
Com a principi general, els administradors i apoderats tenen els seus poders inscrits al Registre Mercantil, on queda fixat l'abast de les seves actuacions. No pot fer el que vulgui, s'ha de sotmetre a aquestes atribucions que actuen de marc legal per a la seva figura. Tot el que vagi més enllà d'aquests poders que estan perfectament tipificats no té perquè vincular a la societat a la que representen i als seus socis, especialment si aquestes decisions són perjudicials.
És també una obvietat que els administradors tenen la diligència com a deure. Dins de l'àmbit del comerç, però, no totes les decisions surten bé. Per aquesta raó l'article 226 de la Llei de Societats de Capital ens diu que no es pot fer cap retret a les decisions que s'han pres en base a una perspectiva de negoci que finalment no han sortit bé, sempre i quan no es puguin considerar temeràries. En aquest cas, l'administrador està protegit pel que es denomina 'discrecionalitat empresarial'. És a dir: una decisió estratègica pot comportar un cert nivell de risc sempre que es prengui dins d'uns paràmetres de racionalitat i bona fe.
Apareix aquí el concepte de la 'lleialtat'. L'administrador té el deure de vetllar amb la seva gestió pel patrimoni de la societat administrada i tot el que faci que objectivament vagi en una altra direcció es pot considerar nul. Posem un exemple: quan la societat ha de comprar una propietat que pertany a persones vinculades a l'administrador o apoderat. En aquest cas, ha de demanar la dispensa d'auto contractació a la societat i, a més, que en l'operació es respectin els preus de mercat.
Un altre exemple: imaginem que la societat és llogatera d'un immoble que és propietat de l'administrador o apoderat i que es decideix pujar el lloguer d'una manera anti econòmica per a la societat. Si la societat deixa de pagar aquell contracte podria desnonar-los? No, perquè aquell contracte seria nul, ja que s'hauria donat per bo en una circumstància de deslleialtat, que és un dels límits a la presa de decisions dels administradors o apoderats.
En aquests conflictes d'interessos es fa evident que la societat mercantil no hauria atorgat mai el poder a aquella persona si no hagués de defensar els seus interessos: d'aquí la nul·litat. Però, a més, aquesta conducta de l'administrador deslleial pot ser constitutiva de delicte, amb totes les conseqüències i opcions legals que això comporta, que inclou fins i tot penes de presó. Sense oblidar la via civil. Filem prim, doncs, en l'atribució de funcions als administradors i apoderats i en la supervisió de les seves actuacions, perquè no totes són acceptables i moltes, les vinculades als conflictes d'interessos i la deslleialtat, tenen un marc legal específic per reparar els perjudicis que hagin pogut ocasionar a una societat mercantil.