La definició de l'art és un tema complex sobre el que no vull avorrir al lector fixant una opinió, justament perquè és un tema molt opinable i que no es correspon amb la contribució que pretenc fer amb aquests articles, que per definició han de ser rigorosos i enfocats a proporcionar informació útil a l'audiència d'aquest mitjà de comunicació. Però en la matèria d'aquest article, la creació artística es creua en el camí de directius i empresaris, en l'àmbit d'aquells processos industrials que, indubtablement, tenen un component intel·lectual.

Em refereixo a la protecció d'allò que és innovador i singular a l'hora de dissenyar productes industrials i que, per tant, mereix ser protegit per la llei per ser, en essència, una aportació intel·lectual. Em basaré en un cas recent, el denominat cas Ferrari vs Mansory, en el que la mítica marca italiana va denunciar que l'empresa alemanya li havia copiat el disseny d'alguns dels components d'un model concret, el Ferrari FXX K. El cas ha motivat una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que dona una nova perspectiva davant de situacions anàlogues.

Una sentència del TJUE sobre una demanda de Ferrari assimila determinats casos de propietat industrial amb els drets d'autor

L'essència jurídica de l'assumpte consisteix en què aquesta empresa alemanya va començar a fabricar i vendre kits de peces del model de Ferrari que servien per tunejar models antics per aconseguir que s'assimilessin a aquest model nou. Un plagi que s'aprofitava d'una presumpta escletxa legal: el model estava registrat com un conjunt, i no per cadascuna de les seves parts, una precisió que obria les portes a actuacions perverses en un camp tan susceptible de fragmentar actius per components com el de l'automoció.

Davant de l'evidència del plagi, Ferrari va demandar l'empresa alemanya. Però els tribunals van desestimar la reclamació, argumentant que les parts no estaven registrades. La sentència del TJUE canvia el concepte: la seva tesi és que allò que fa singular un model queda protegit legalment durant els tres anys següents al seu registre com a conjunt i quan s'hagi presentat públicament, que és l'escletxa que permet el plagi. En resum: no es poden copiar peces del model registrat tot i que no estiguin registrades de manera separada.

Amb aquest enfocament, la protecció davant dels plagis és molt superior: arriba fins als 70 anys després de la mort del titular d'una idea innovadora i singular

La normativa espanyola està connectada amb aquesta idea, tot i que la protecció és molt curta, només de tres anys. És, per tant, una protecció molt feble, perquè, a més, registrar la propietat industrial peça per peça és molt complex.

Però hi ha una alternativa: anar per la via dels drets d'autor. Perquè un disseny industrial innovador és també susceptible de merèixer propietat intel·lectual. I això canvia molt el nivell de protecció, perquè el control sobre l'obra s'estén fins a 70 anys després de la mort de l'autor. No tots els sistemes legals europeus ho contemplen de la mateixa manera, però la normativa europea admet aquesta compatibilitat: els drets d'autor són compatibles i acumulables amb els drets de propietat industrial.

Per tant, recomano que els casos en què la innovació i la singularitat d'un disseny industrial siguin demostrables s'opti per la via de la propietat intel·lectual per incrementar la protecció davant de possibles plagis. És perfectament legítim i la recent jurisprudència europea ho demostra.