La tardor de 2022 entrava en vigor una nova reforma de la Llei Concursal que, a grans trets, suposava un avenç per aconseguir un marc normatiu que garanteixi el dret a la Segona Oportunitat. És a dir, que els empresaris que pateixen una fallida del seu projecte, puguin evitar la mort civil que suposen els deutes que acostumen a acompanyar aquestes situacions i tinguin la possibilitat de refer-se.
Això en virtut de considerar als emprenedors i al seu producte -les empreses- com un actiu de la societat, per la seva capacitat de crear riquesa, llocs de treball i els corresponents recursos públics que generen per la via dels impostos. Una visió que ja té reconeixement legal a la Unió Europea, gràcies a una directiva que recull aquest plantejament i que recomana la seva observació com a principi rector en les legislacions dels Estats membres.
Dos anys després, podem afirmar que els resultats d'aquesta reforma han generat més ombres que llums, ja que els aparells de l'Estat l'han aplicat d'una manera restrictiva. Ha contribuït a aquesta situació una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del mes d'abril d'aquest 2024 que dona llibertat als països a decidir si exonera o no del deute públic a les persones que es trobin en aquesta situació.
A l'Estat espanyol, es marca un mínim de 10.000 euros per a cada deute amb cada administració. És a dir, que es pot exonerar, però només fins a aquesta quantitat de 5 dígits, el que suposa que, després de passar per aquest procediment, i tot i que poden haver reduccions de deute molt considerables, la motxilla serà encara molt pesada. I es tractava d'evitar la mort civil i salvar un actiu, oi?
Aquesta última és la idea clau. Però tampoc es manifesta a l'hora de facilitar els plans de reestructuració, una figura que pot facilitar aquest dret a la Segona Oportunitat. Però que necessita que els bancs o la totpoderosa Agència Tributària creguin en el deutor i s'hi prestin. I no ho solen fer. El que comporta que aquest actiu que representa un emprenedor o el seu projecte empresarial tingui molt complicat escapar de la UCI.
Una altra assignatura pendent és la situació dels administradors concursals. En necessitem més i que estiguin ben pagats, sí, però especialment els necessitem més professionals. Perquè en massa casos, el que hauria de ser un agent facilitador es converteix en un obstacle mogut per motivacions poc nobles, segons la meva experiència.
En definitiva, està molt bé comptar amb aquesta reforma que ha suposat un avenç respecte a la normativa anterior, com per exemple en la via específica per a microempreses. Però si realment volem tocar el moll de l'os i establir un marc idoni per al mecanisme de la Segona Oportunitat cal que tots els actors es gravin a foc quin és l'objectiu real: salvar empreses. Evidentment, no totes en podran ser beneficiàries, però si comencem oblidant aquest principi rector, de ben segur que no obtindrem els resultats -no oblidem que d'interès general- que persegueix aquesta reforma.