El 13 de març, tot just fa ara 9 mesos, es decretava l'estat d'alarma i amb ell començà la cursa pel teletreball. Menjadors convertits en aules i cuines en sales de reunions van donar forma a, aquesta sí, la nova realitat. La frase tendència ja és "em sentiu?" o millor encara "us veig, però no us sento". El més resistent als canvis va fer un màster en videotrucades. Zoom, Teams i, fins i tot Jitsi o Slack formen part del nostre nou vocabulari. I tot això acompanyat de wifis raquítiques, nens avorrits en un món paral·lel i una estranya barreja de comoditat i estrès domèstic.

Perquè una altra cosa que hem hagut d'aprendre és que treballar des de casa té molts avantatges i, no cal dir-ho, alguns inconvenients. Entre d'altres aquella sensació que no s'acaba de desconnectar mai de la feina. Perquè el mateix entorn laboral, la taula de treball, també és la taula on es menja, on es juga, es pren cafè o es plega la roba. Tan important és saber-se concentrar en un entorn dissenyat especialment per al descans i l'esbarjo com saber tallar a temps i separar físicament i mentalment la feina de les qüestions personals. Ara ja sabem que les videotrucades provoquen tensió, no són tan naturals com les trobades físiques i que no n'hi ha prou amb posar-se uns auriculars per sentir-se a la feina.

Però superat el període d'adaptació exprés són moltes les organitzacions i persones que s'han obert al teletreball d'una forma més o menys desitjada. I és que, no cal negar-ho, ambdues parts en poden sortir guanyadores. Els treballadors des de casa perquè els pot resultar més fàcil conciliar la feina amb la seva vida personal i viure més còmodament. Ja no cal perdre temps en els desplaçaments al lloc de treball, les pauses per dinar o fer un cafè poden ser condensades a gust de cadascú i sovint casa nostra és més confortable que la majoria d'oficines. Per a molts llocs de treball ja no és tant crític estar a una hora determinada i la tan demanada flexibilitat horària ha arribat a organitzacions que n'eren molt resistents.

Això dona molta capacitat d'organització del treball a la persona en l'absència de la presencialitat que tantes penyores comporta. Allò de "tens dos minuts?" estant a casa és molt més difícil que es produeixi. Per tant es fa més necessari disposar de mecanismes de comunicació digitals però també asíncrons per afavorir l'increment de productivitat i superar els errors històrics i sistèmics de moltes empreses. Treballar des de casa no pot ser enllaçar una videotrucada rere una altra reproduint en digital els errors del físic. I no només això, sinó que es fa imprescindible disposar d'eines de registre i seguiment dels diferents projectes que permetin, de debò, tindre els equips de treball en qualsevol punt. I des d'aquest punt de vista, admetem-ho, tot són millores. Sabíem que això havia d'arribar, però ningú haguéssim previst aquesta velocitat de canvi.

Se'ns obre la porta, fins i tot, a una nova organització urbanística i territorial. Ja no caldria viure tan a prop dels principals focus empresarials ni de les grans ciutat. I això comporta un possible nou equilibri molt interessant i que tot just s'albira.

Però, compte. Això també obre un altre gran i global porta. Les empreses ja no tindran la necessitat de contractar talent a pocs kilòmetres de distància.

Tampoc això és nou, fa molts anys que les empreses poden contractar serveis en països amb costos salarials molt més baixos com, per exemple, l'Índia, Bulgària o Israel. La producció industrial, no cal dir-ho. De fa unes dècades que ja hem vist com algunes indústries traslladaven els centres productius buscant una contínua rebaixa de costos.
Però, alerta, els treballadors del coneixement no n'estan exempts d'aquesta nova corrent. També moltes altres professions com, per exemple, dissenyadors gràfics, desenvolupadors web, analistes de dades o assistents virtuals formen part d'un creixent exèrcit de professionals que presten serveis a qualsevol empresa del món occidental des de països amb costos estructurals molt més baixos. Tan baixos com sovint ho són els seus drets laborals i, no cal dir-ho, socials.

Una vegada acostumats i adaptats a tindre els equips de treball en remot, sense reunir-se físicament gairebé mai, què impedeix seguir mirant més lluny i contractar feines a l'altra punta del món? Res. Només l'ètica de generar valor a prop del lloc on està l'empresa pot posar fre a una nova onada de globalització, molt més discreta. I ja sabem què passa quan ho fiem tot a l'ètica.

Per a molts professionals i freelance la nova competència ja no parlarà la seva llengua ni viurà al seu país. Les noves xarxes de relació ja no estaran tan basades en la proximitat, el costum i certa trajectòria social i, en canvi, es tornaran més superficials i inestables.

En el futur, doncs, els professionals s'hauran d'ocupar encara més de la seva marca personal, l'actualització continuada de coneixements i habilitats i una especialització fora de dubte que generi com més valor afegit millor.