L'altre dia, per circumstàncies que ara no venen al cas, em vaig trobar donant conversa a un afilador de ganivets mentre ell feia còpia de les claus de casa. El que jo no m'esperava és que la cosa acabés amb una lliçó de vendes i màrqueting, encertada o no.

El cas és que mentre ell i jo érem allà en silenci vaig estar observant la seva petita botiga, farcida fins dalt de producte exposat. No sé si us heu fixat mai, però les botigues on afilen ganivets són ben curioses. Sovint també fan còpies de claus, venen tota mena de paraigües o estris de cuina, entre molts altres productes. Imagino que per diversificar, com les geladeries que venen torrons o aquell fabricant de preservatius que també fa biberons. Però per sobre de tot destacava la impressionant exposició de ganivets de cuina japonesos. Ganivets que, tot sigui dit, valia cadascun com la setmanada d'un salari mitjà d'aquest desendreçat país.

I jo, que soc curiós de mena, li vaig demanar el perquè de l'alt preu. Esperava una interessant conversa sobre la fabricació de l'acer amb alguna tècnica mil·lenària. O saber més sobre la seva lleugeresa tot i l'aliatge amb la que estaven fabricats. Pensava que potser em parlaria de la seva llarga duració i resistència, esperant alguna història a l'estil de la del rellotge que el capità Koons entrega a Pulp Fiction a l'encara nen Butch. Si més no, alguna cosa que fes l'espera de les claus més entretinguda. Ja imaginava la de persones que, com jo, havien quedat atrapades durant uns minuts fent còpies de claus i haurien acabat seduïdes per aquells ganivets japonesos. Aficionats a la cuina de segona divisió que, innocents, haurien cregut que la setmanada en forma de ganivet els faria millors cuiners. Ai, les il·lusions!

Doncs no.

Va i em diu: "Bah, aquests són massa cars, per la meitat de preu tinc aquest d'Osona que són de p.m.". I jo que li demano que com era tanta diferència, que com podia això ser possible, insistint en la meva decepció, com si m'hagués robat de sobte, i sense previ avís, alguna història sucosa. I, buscant alguna incoherència en el seu argument, li assenyalo altres que té de preu semblant però molt, molt més coneguts. Uns ganivets que tots hem vist patrocinant programes de cuina.

I aquí és on l'home va aturar la seva aplicada feina d'afilador, es va treure les ulleres i va dir una frase que encara rebota pel meu cap: "La publicitat. La culpa és de la publicitat. Però saps què? Les coses que s'anuncien massa són una m. Aquests d'Osona són molt millors, però no els coneix ni Déu". Encara recuperant-me de la sotragada que li demano, "i es venen, aquests d'Osona?". "Gens", diu ell mentre es posa les ulleres i segueix fent claus.

I jo, que sempre he tingut debilitat pel màrqueting, no dormo bé des d'aleshores pensant en si té raó o no.