Aquest estiu ha estat la notícia de capçalera de totes les tertúlies  i el principal motiu de discussió entre seguidors i detractors. Hores i hores de converses i experts donant la seva opinió i llençant primícies de les seves teòriques bones fonts. Sembla que una desgràcia s'ha apoderat dels barcelonistes i el que ha estat el millor jugador, segons els entesos en la matèria, de la història del futbol, ha decidit o l'han conduït, a canviar d'aires i reforçar un equip competidor amb tot el que això representa. El millor actiu professional del Barça s'ha esfumat, s'ha perdut i ja no defensarà els colors de la samarreta que l'ha vist créixer; i com qui no vol la cosa canviarà de club i posarà tot el seu talent a disposició d'una altra afició que l'espera amb tot el goig i els braços oberts.

Aquest fet no és una excepció, ha passat, passa i passarà sempre. A les entitats esportives, a les empreses, a les associacions i a la vida. Són incomptables els casos de fuita de talent sobtat d'alt valor que passa a reforçar possibles competidors i que deixa un buit difícilment substituïble a curt termini. Res s'acaba i tot continua.

Arribats aquí però, podem fer dues coses, plorar i plorar i tirar de la nostàlgia del que va ser i del que hagués pogut ser i no serà o passar pàgina i intentar aprendre alguna cosa de tot plegat per tal d'evitar noves situacions similars o intentar disminuir-ne les conseqüències. Segurament s'escriuran llibres sobre la matèria, però a primer cop d'ull i encara en calent hi ha cinc reflexions que en podem extreure i que tenen un gran paral·lelisme amb el món empresarial.

Primer aprenentatge: No podem construir un projecte al voltant d'una sola persona. Hem de buscar persones que aportin i que sumin al projecte. Quan posem una persona per damunt del projecte, deixem el projecte en un estat de debilitat i de feblesa que a la llarga pot arribar a passar-nos factura. Saber gestionar el talent com a un bé col·lectiu i gestionar els personalismes de forma eficient és una de les principals habilitats que ha de tenir un bon líder que pretengui construir un projecte sòlid i perdurable.

El segon aprenentatge: Res és per sempre. Si obvies l'evidència del pas del temps, el temps sempre t'acabarà atrapant. No té sentit. Viure només del record i la nostàlgia no és viure. El món rutlla, el món avança i gestionar des dels èxits del passat mai garanteix els èxits del futur. Renovar, canviar i reciclar forma part del procés empresarial. L'evidència del pas del temps sempre acaba passant factura i obviar-ho és una ceguera d'enorme magnitud.

El tercer aprenentatge: Sempre hi ha talent ocult. Persones amb gran capacitat que han estat tapades i han actuat en segon pla i que poden assumir major responsabilitat i aportar-nos un gran valor. De nosaltres depèn protegir-los, guiar-los i donar-los totes aquelles oportunitats que es mereixen. Si no protegim, cultivem i cuidem aquest talent, possiblement ho acabaran fent els nostres competidors.   

El quart aprenentatge: La suma de talent jove i de talent veterà és sempre una suma guanyadora. Uns aprenen dels altres i tots units generen ecosistemes virtuosos amb una gran aportació de valor. Saber gestionar aquest mix generacional és també un gran repte per als líders de les actuals organitzacions. Coneixement, maduresa, innocència i ambició són ingredients que cuinats de forma efectiva ens donaran una recepta exquisida.

I el cinquè aprenentatge:  No passa res. Els projectes i les històries són cícliques. Tot comença perquè tot acaba. Les persones marxen però els projectes es queden. És en els moments de debilitat, de desesperació i de defalliment quan ens permetem prendre decisions disruptives que per prudència potser no vam prendre en el moment que ho havíem de fer. Ser valents, no tenir por al fracàs i afrontar el futur amb optimisme és sempre un bon consell. Res no garanteix l'èxit però la paràlisi i la inacció davant d'aquestes situacions és quasi sempre el preàmbul del fracàs.

Un consell per als barcelonistes de soca-rel. Recordeu tots els bons moments, gaudiu de tot el que heu gaudit, però no perdeu ni un sol segon lamentant-vos pel que haguera pogut ser i no serà.  Amb paciència, treball i encerts segur que tornaran bons moments que us faran gaudir. I recordem, no hi ha ningú imprescindible.