Estan entre nosaltres, barrejats entre la gent normal. Fan veure que estan per ajudar, per col·laborar, per donar un cop de mà sempre que cal. Però no, tot és una gran farsa. En realitat han vingut a portar la contrària, posar tot tipus de pals a les rodes i trobar un problema per a cada solució. Em refereixo a les persones que posen les coses difícils. Perquè, potser no us hi heu fixat mai, però hi ha dos tipus de persones. Les que posen les coses fàcils i les que s'esforcen en posar-les difícils.

Això, per exemple, es pot comprovar clarament en un viatge. Els viatges són unes ocasions formidables per posar a prova una amistat, la parella o aquell company de feina tant eixerit. Com dic, en un viatge es pot fer la classificació molt fàcilment. Hi ha gent que s'adapta ràpid, que és capaç d'acceptar bé la decisió del grup o que pot improvisar si es necessita. Que sap que no pot imposar el seu criteri i que, pel bon funcionament del viatge, moltes vegades és millor evitar el conflicte. I després estan els altres, els qui van en contra del grup constantment. Que proven d'imposar, de manipular, condicionar i forçar les situacions. Que si algú proposa alguna cosa que no els agrada trauran 25 inconvenients abans que dir de cara, ras i curt, que no volen.

A la feina passa exactament el mateix. Hi ha persones que entren a les reunions amb bona cara, somriure, conversa d'ascensor i una falsa companyonia. Com dient, jo sóc un dels teus. Però no, tot és fals i de seguida te'n pots adonar. Si es volen canviar els plans establerts només faran que recordar tota la feinada que s'ha de fer, com d'important és no desviar-se del previst i se centraran en detalls enlloc de principis. Són ben capaces de boicotejar qualsevol projecte, en silenci, sense fer soroll. Sense grans enfrontaments ni discussions que retronin. No, són més efectius des d'una pantalla d'ordinador, o a la màquina del cafè, minant la moral poc a poc. Demanant atenció contínua, parlant a esquenes d'uns i els altres. Trobant problemes on la majoria només hi veuria la feina rutinària.

I després està l'altra tipus de persones, les que posen les coses fàcils. Són també molt fàcils d'identificar. Acostumen a ser més constants, d'esforç permanent i eficaç. No es limiten a fer l'estricte, sinó que s'obren a la interpretació. Entenen el canvi com a part del procés. No escriuen grans lleis en pedra, viuen en esborranys permanents. No busquen el conflicte, tot i que saben afirmar-se quan cal. Si veuen quelcom per resoldre, saben que només és una qüestió d'insistència solucionar-ho. Tenen la calma i la seguretat del qui sap que està per sobre.

Identificar bé a quin tipus de persona pertany cadascú és fonamental per tindre un equip que funcioni i no un que vagi com carregant un pes feixuc. Necessitem donar més veu, més protagonisme i reconeixement a les persones que ho posen fàcil. Que tinguin més marge, més decisió i millor lloc a l'organigrama. Que se sentin còmodes, com a casa. Que sàpiguen que les seves opinions tenen influència i són ben considerades. Les nostres vides i les de les nostres organitzacions serien totes una mica millors si en cada pròxima reunió tothom ho posa una mica més fàcil.

Potser tots hem sigut alguna vegada aquella persona que tot ho veu fosc. Pot ser. Però també podem canviar. La pròxima vegada que estiguem a punt de posar pals a les rodes, aturem-nos un segon. Pensem si hi ha alternatives, si aquesta actitud ajudarà a l'equip i valorem si el silenci podria ser una millor opció. Més silenci i menys soroll potser és el que necessitem. Deixem que les bones veus se sentin amb més força, ho necessitem amb urgència.