Ara fa pocs dies Rafa Nadal s'ha convertit en el tenista masculí que té més Grand Slams (mai li agrairà prou a Dkojovic la seva història amb les vacunes) i amb això han proliferat els articles d'opinió sobre la seva figura. No patiu, aquest no serà un més. Per dos motius. El primer és que no tinc ni idea de tennis. De fet, sobre cap esport. Que no dic que no opini, però com tothom, no en tinc ni idea.

El segon és el que em porta a escriure aquestes línies i és l'esgotament que em ve llegint segons quines reflexions. És tot un gènere a la literatura empresarial buscar connexions entre el món de l'esport i el món de l'empresa. Que si el sacrifici, que si el treball en equip, que si la intensitat del moment, que si estrelles o cantera. Que sí, que no dic jo que no es puguin treure algunes conclusions vàlides, però posats a buscar ensenyances jo li diria a qualsevol que miri més cap al món dels castells que cap al de l'esport professional. I no perquè els castellers ho fan per amor a l'art, sinó perquè en el secret que hi ha darrera qualsevol gran castell està quelcom del que poca gent en parla. Una empresa pot aprendre més en un local d'assaig de qualsevol colla castellera que en l'èpica d'una final esportiva.

Quan veiem una gran victòria com la de Nadal acostumem a veure dues línies d'opinió. Una, que és un superdotat i que la seva condició física el porta a fer el que fa. Jo no tinc cap dubte que la condició de Nadal és milions de vegades millor que la meva, però amb això intueixo que no hi ha prou. La segona línia d'opinió acostuma a parlar de la seva fe, la fortalesa mental o la passió que posa en cada pilota. I sí, l'home ha de tindre una fe a prova de ferro per fer el que fa. No em vull ni imaginar la fortalesa que un ha de tindre per, amb dos sets en contra, tindre la capacitat de seguir lluitant a cada minut com si fos el primer de la seva carrera. I no, tampoc li negaré la passió, és evident que tot això hi és.

I, siguem sincers, és fàcil excitar-se en una gran cita amb la història com era aquell partit. Igual que ho és una final de la Champions League o un partit de les NBA Finals. Davant l'atenció de mig món és normal sentir-se especial, saber que el que facis pot canviar els registres per sempre. I és precisament la mentalitat i preparació el que ajuda esportistes com Nadal a superar-se a si mateixos davant d'una adversitat majúscula.

Però per mi fa falta encara més mentalitat per llevar-se el dilluns següent i tornar a entrenar. En silenci, sense públic. Sense càmeres, sense signar pilotes i sense celebracions. Pilotejant centenars de vegades contra el mateix racó on no hi ha ningú esperant per tornar el cop. Només repetint el mateix gest una vegada i una altra. Fins que sigui perfecte. Llevar-se d'hora cada dia, sabent que no ho necessites, i anar-hi i anar-hi i anar-hi fins a l'extenuació. Allà, només amb la companyia de tècnics i entrenadors, és on s'estan creant els pròxims campions. No en cap sala de premsa, sinó a peu de pista.

El que porta a algunes persones a arribar a l'excel·lència no és la passió: és l'avorriment. Saber conviure amb l'avorriment que hi ha dins la repetició dia rere dia és el que marca la diferència. Moltes persones tenen grans capacitats, però per fer-ne quelcom útil cap preparar-se. I la preparació inclou repetició i rutina. I això amics meus, és tot menys excitant.

D'assajar i preparar-se les colles castelleres en saben un niu. D'aquí poc totes hauran tornat al local d'assaig per començar a preparar castells que potser no veuran la llum fins al final de l'estiu. O ni tant sols això. I ho fan discretament. Sense fer soroll, sense aplaudiments ni fotografies emotives. Provant estructures sense rematar. Fent pilars de prova a dotzenes. Muntant i desmuntant. Cada setmana durant mesos per arribar a les diades ben preparades.

El públic al final esclata davant un castell extraordinari. O, tornant a l'exemple, quan Nadal guanya. Però recordem, llavors només estem veient la superfície d'un món que cada matí es posa en marxa. Faríem bé de fixar-nos en aquella feina de formigueta que es necessita per arribar als objectius. Anar-hi cada dia, sense esperar cap gran resultat, només millorant-nos una mica més que el dia anterior. Fer que cada pas ens faci créixer però sense esperar un reconeixement immediat. Saber que el resultat serà en diferit i que la recompensa, si arriba, serà més endavant.

Visca l'avorriment.