Ja hi tornem a ser. Tornada de vacances, tornada a la rutina. Tornem a les reunions, els milers de missatges, els cafès de màquina i la son a les orelles. A Tarragona l'estiu no acaba fins que passa Santa Tecla, però tots sabem que la tornada a la feina té una mica de final de tot plegat.

Quan marxem de vacances sembla que s'acaba el món i tot ha de quedar resolt, augmenten les presses per concretar temes a darrera i les darreres reunions de coordinació. Com si les vacances haguessin de provocar una lobotomia general, la gent s'esforça en no deixar fils al correu. En respondre missatges de fa setmanes. En tancar carpetes que, de tant esperar, han caducat.

Doncs ara passa el mateix, però en sentit contrari. Sembla com si l'inici de setembre fos una mena de cap d'any, una sensació de que podem canviar i, ara sí, engegar tot de projectes nous. Es comença amb la sensació de que la motxilla és buida i hi podem posar tot de pesos nous, ben lluents i que fan molta patxoca. En molts casos són idees que havíem tingut abans, però que no havíem trobat el moment de posar-nos-hi. Aquell canvi de programa informàtic que no veiem el moment d'entomar. El curs que ens portarà aquella habilitat estratègica. La planificació de l'any vinent que es ve endarrerint. El que sigui, sempre que sigui una nova motivació. Ja sabeu, tindre motivació és tenir motius. Així que, si no estem motivats per la feina és tant fàcil com buscar un nou motiu d'il·lusió que porti energia renovada.

Tanmateix en molts casos tots aquests nous projectes acabaran de nou en un calaix. Oblidats, deixats de banda. Perquè mentre ens formem, ens informem i ens preparem va passant una cosa. Que cada vegada que anem aprofundint una mica més ens adonem de la mida del repte. El que ha començat com una idea, com un esbós del que podria ser es va transformant poc a poc en quelcom complex i amb moltes implicacions. I llavors és molt fàcil trobar una excusa per seguir-hi rumiant. Que si tal persona hi ha d'intervenir, que si fins que no s'acabi aquell curs res, que si encara falta informació. Com més consciència prenem de la dificultat, més excuses trobarem per no començar.

Però la realitat és que el que falta és acció, decisió i empenta. Mentre estàs encara rumiant si et poses en marxa n'hi ha que fa temps que s'hi han posat. Mentre estàs pensant que potser més endavant serà millor moment se't passa la vida. I és que la paràlisi per l'anàlisi existeix i és letal. D'això se'n diu procrastinar a base de bé. L'art de deixar les coses per més endavant, per feixugues, perquè fa mandra, perquè falta això o allò. Perquè és més temptador posar-se a contestar correus o convocar reunions en forma d'assemblea de departament.

I la realitat en canvi és que el món és dels qui es posen en marxa. Potser no fent les coses des de l'excel·lència, potser no sense errors. Però fan, una i altra vegada i això sí que és decisiu. Mentre alguns li donen tombs i tombs a les coses, n'hi ha que van per feina i comencen, engeguen.

Alerta, no estic convidant ningú a abandonar l'anàlisi i reflexió necessàries, ans el contrari. Però d'aquí a no concretar i posar en marxa projectes hi ha molta distància. Així que si estàs valorant començar un projecte nou però creus que et falta preparació o informació sàpigues que segurament t'estàs equivocant. Ja coneixes el tòpic: el millor dia per començar era ahir. El segon millor dia és avui. De manera que si tens idees en cartera, d'aquelles que van passant de trimestre en trimestre, fes el favor de tancar-te amb tu mateix i concretar quines són les accions concretes que faran que allò engegui. I fes-les. Avui millor que demà, el teu futur t'ho agrairà.