Ara fa uns dies una conegudíssima cadena de supermercats sortia a totes les notícies perquè les seves joguines de fusta estaven exhaurides. I, precisament aquest fet, sortir a les teles, incrementava encara més la demanda creant el conegut efecte bola de neu. És a dir, a més visibilitat mediàtica, més interès i més vendes fins arribar al punt del col·lapse, és a dir, de no poder atendre la demanda. Res nou, això ha passat tota la vida i seguirà passant. El que no havia passat mai fins ara d'una forma tant bèstia és la concentració d'interessos en allò que consumim. Veiem alguns exemples.

Hi ha uns quants llocs al món que semblen una llista d'imprescindibles a visitar, el que acaba provocant que al juliol sigui un infern passejar per Venècia. Spotify semblava una bona alternativa per a que els artistes minoritaris trobessin la seva comunitat i una font d'ingressos viable. La realitat és que ha afavorit encara més la concentració i els artistes més destacats són els qui s'emporten el gruix de minuts de consum de carrer. I qui diu minuts, diu calers. Passa una cosa semblant amb el cinema o les sèries, determinats continguts acaben acaparant l'atenció del públic deixant en un racó els més minoritaris. Els algoritmes de les xarxes socials, les piscines infinites de la nostra atenció, estan dissenyats per reforçar les teves opinions, la teva visió del món en un exercici d'uniformització mai vist. I podríem seguir. Amb l'alimentació i la concentració de determinats aliments que porta a l'extrema supervivència determinades espècies. La política i la seva insuportable polarització. El consum histèric del darrer telèfon com si els d'abans fossin totxanes. Harry Potter i la seva presència homogènia en milions de dormitoris adolescents. La idealització del retir a la Toscana de molts nous rics, especialment si no han conegut la vida mediterrània. Parcs d'atraccions que concentren milers de visitants que, a la vegada, passen de llarg del seu entorn immediat. La gentrificació de barris atractius en grans ciutats com Barcelona.

La cosa és greu, i no només per la desaparició de la diversitat, sinó pel que representa a nivell d'afebliment intel·lectual. En el món antic s'estudiava per plaer, per ser millors persones i tindre una comprensió més profunda del món. Ara, en canvi, l'educació està abocada a un mercantilisme que no fa més que fer girar la roda més ràpid. I convindrem que liquidar la diversitat no afavoreix precisament el pensament.

Aquesta concentració que veiem arreu ens ha de fer reflexionar i reaccionar. Algú podria pensar que no passa res, que això és el que hi ha i que el món sempre ha anat canviant i ja està. Potser sí, però aquesta exposició a la concentració ens apropa més al temut col·lapse. Pensem en els problemes de la cadena logística de fa uns anys provocat per un sol vaixell al Canal de Suez. Només és una senyal d'un sistema exposat terriblement a les incerteses. Un fet relativament petit pot acabar provocant uns efectes devastadors per la resta del sistema. Vivim en un món en inèrcia cultural, contagiant-nos culturalment els uns dels altres a tota velocitat, impulsant així el consum concentrat de productes, serveis i idees. I això ens pot matar, literalment.

Cal apostar doncs per una major diversitat, per descobrir què hi ha al final de la coneguda llarga cua. Per posar-nos unes ulleres de consumidor diferents. Unes ulleres que ens obliguin a obrir la mirada, a observar el petit, el minoritari com un camí a transitat. Sortir de les grans vies i recuperar les petites carreteres. Descobrir allò que ningú ens explica. Reclamar matisos, precisions, detall. Fugir de les generalitzacions i el cafè per a tots. Ja no és només una qüestió individual, sinó que les nostres empreses ho agrairan. Competir en un món concentrat només afavoreix els grans, sobretot als molt molt grans. I en un país de petites empreses si no ho veiem és que ens hem begut l'enteniment.